Gare du Nord, set de la tarda. Tots els rostres del planeta confosos. És l’hora en què tothom té pressa. Cal tornar a casa. Les artèries de les noves polis són subterrànies i uniformes. Et creues amb centenars de persones sense ser conscient que la teva vida pot acabar lligada al seu destí. La vida et pot canviar en un segon. Aquesta és la nova realitat que imposa la nova guerra que es lliura a París, a França, a Europa.

A les escoles franceses, els nens aprenen ara com reaccionar a un possible atac terrorista. Tenen classes especials on la lliçó té per títol “Com desallotjar l’edifici en cas de bomba” o “Com protegir-se si uns tipus armats penetren a l’escola per assassinar-te a trets de forma aleatòria”. També aprenen Molière, Gay-Lussac i Austerlitz. Com els japonesos amb els terratrèmols, integren la por dins la normalitat acadèmica.

Aquesta és la nova França. La por ha passat a formar part del paisatge. Els boulevards racionalistes i perfectes de les seves ciutats, dibuixen una nova anatomia. És impossible oblidar l’horror. A cada cantonada la Gendarmerie, la Police o els militars es passegen en grups de quatre o sis simulant Terminator. El dit índex ben a prop del gallet de les seves metralletes d’última generació.

El titulars de premsa es fan en interrogació. Per què? Fins quan? Qui som? Tenim drets?

Aquesta és la nova França.

Raons n’hi ha moltes. Res passa per un sol motiu i n’hi ha de ben curiosos. Per exemple, a França, un estudi demogràfic complet era gairebé impossible. Fins el 2004 la compilació de les dades ètniques, racials i religioses dels ciutadans era il·legal. En un exercici que connotava una certa supèrbia –o potser una gran ingenuïtat– la realitat francesa oficial era el resultat de simples impressions. D’alguna manera, aquella prohibició a una investigació científica permetia a les elits, de dreta i d’esquerra, negar la realitat demogràfica. Prohibir les estadístiques que produeixen una radiografia social objectiva adduint que així s’evitava el retorn de les persecucions racials a l'estil de la França de Vichy. Sembla una boutade, però era una raó vàlida fins els inicis del segle XXI. Malgrat que al 2004 es van flexibilitzar les condicions legals d’aquests censos, encara avui molts estadístics o demògrafs insisteixen en mantenir la prohibició de facto en aquestes investigacions.

La societat francesa (i l’europea) s'ha contemplat massa temps en el mirall de la complaença, fins que els terroristes islamistes han fet de l’assassinat una normalitat. Les morts dels innocents a les terrasses, a les sales de música, a les redaccions dels diaris, a les escoles jueves, als supermercats o mentre es contemplen focs d’artifici, han sacsejat definitivament les nostres consciències. Malgrat tot, encara avui els polítics i els intel·lectuals francesos no troben forma d’acomodar els canvis demogràfics dràstics del seu país, incloent-hi el sorgiment de l'Islam, doncs això els faria enfrontar-se amb conceptes històrics –o fantasies– que formaven part del rovell de l’ou de la concepció de la seva societat. La França de la Liberté, Egalité, Fraternité en la que creien viure era mentida però acceptar-ho era impensable. Conceptes com la superioritat del "model social francès"; la capacitat d'assimilació única de la societat francesa; la igualtat pel bé de la igualtat; la primacia dels valors individuals sobre els familiars; el secularisme, la creença d’una suposada afinitat política i estratègica amb el món àrab i musulmà... eren tan grans que impedien qualsevol altra reflexió. Era impossible que França hagués deixat de ser “la France”...

La llengua francesa ha estat durant segles una manera d’estar al món, de comprendre el món. Els que hem tingut la sort de néixer en un temps on el francès formava part indispensable de l’educació i la cultura, parlem amb nostàlgia dels temps on la “lingua franca” era franca de debò. Els francòfons formàvem una comunitat exclusiva i recitant Racine ens reconeixíem. Volíem viure en un país que fos una mera extensió de França, ens delitava parlar francès, llegir francès. Érem feliçment francesos.

Tot això s’ha acabat. A la Gare du Nord, a les set de tarda, tots els rostres del planeta estan confosos sota una mateixa amenaça. La por ens fa iguals.