Als diaris de paper els hi queden dos telenotícies. Potser sí. Mentre no arriba aquell segon i fatal telenotícies, però, viuen i lluiten i fan portades, artefacte fascinant amb què proven de parar el temps tot donant sentit a les passades 24 hores i una perspectiva a les següents 24. Gairebé mai se'n surten de tot plegat però gairebé sempre hi arriben molt a prop. Aquest diumenge, les primeres de la premsa occidental recorren a tres arguments per tocar els atemptats de París: guerra, prejudicis, dol.
Estem en guerra
Aquest és el tema de portades de diaris molt i molt seriosos –i no tant–. Amb diverses intensitats, es van agafar a una de les idees del discurs de dissabte a la nit del president François Hollande. Certament, un acte de guerra no és el mateix a estar en guerra, i val la pena de reflexionar-hi una mica. Portades que són pancarta, bandera, que insinuen que cal tornar-s'hi. Portades fetes amb la sang calenta, més dirigides a la víscera que al cervell. Alguns ni es van adonar que barrejaven la paraula guerra amb el símbol de la pau pintat amb la Torre Eiffel.La premsa italiana, sempre visceral, demana revenja ("Serem despietats", "No ens rendirem"). L'espanyola, en la seva millor tradició, vol augmentar la temperatura del lector fins al punt d'ebullició. Els populars alemanys criden a defensar els valors atacats. Els regionals francesos presenten l'exèrcit al carrer com volent dir que l'Estat està preparat. Entremig, el Daily Mirror, el popular laborista britànic, barreja la violència de la lletra ("Atac a tota la humanitat") amb la passió del petó fotografiat.
Els immigrants, culpables
Era qüestió de segons que els diaris amb una agenda més conservadora posessin les llums llargues sobre els immigrants i refugiats provinents del Pròxim Orient a causa de les guerres d'Irak i de Síria. Aquests són els diaris anglesos, sobretot el Daily Mail, que aprofiten per a avançar les seves obsessions penjant la culpa als fugits en direcció al seu país, un dels destins preferits –aquells campaments a l'entrada de l'Eurotúnel, atapeïts de persones que esperen una oportunitat per travessar el Canal de la Mànega–.
Què passa quan els terroristes no són immigrants sinó nacionals francesos o belgues, com sembla ser el cas? Doncs la portada esdevé una manifestació de les manies dels editors o de les seves ganes de fer la gara-gara als lectors que imaginen tenir.
L'homenatge i el dol
Altres portades semblen editades pensant més en la reacció dels compatriotes, amb interès per entrar en una conversa més personal. Per contenir la ràbia, apaivagar el dolor, manifestar el dol, solidaritzar-se i retre homenatge a les víctimes –tots nosaltres–. Moltes vénen sense notícia ni titular perquè, en aquests casos, de notícies no en volem saber més i els titulars son inútils.Aquesta és la fotografia més repetida a les portades dels diaris d'Europa i Amèrica, inclús als que parlen de guerra. És de Christian Hartmann, de l'agència Reuters:
Potser aquestes primeres simbòliques són les que més se semblen a la gent, les més empàtiques. Gent com els aficionats que sortien del Stade de France cantant la Marsellesa, que no les tenien totes, però van posar-se a entonar els valors que els apleguen. O com els que dissabte a la nit van acollir als que no podien tornar a casa seva dins l'operació #porteouverte. O com els que aquest diumenge al matí han anat als llocs dels atemptats a deixar espelmes, flors, postals, oracions. O els que s'han aplegat a les places de tot el món en senyal de dol pels morts i per rebutjar la barbàrie.
Potser entre aquestes figuren les millors: les que empenyen a no deixar-se endur per la revenja i a sostenir els valors i actituds que odien els terroristes. Els que posen en portada l'esperança.
Inclassificables
Sempre n'hi ha. El molt anglès i molt conservador Sunday Telegraph titula per una història dramàtica entre les mil que van passar aquella nit: alguns dels que s'escapaven de la sala de festes Bataclan pujant als balcons a sobre de la sortida del darrere. Això els obliga a posar una foto dolenta i ininteligible procedent d'un vídeo gravat amb un mòbil. Hi havia mil fotos millors, de més contingut i amb més qualitat. No s'entén.El sensacionalista danés BT posa un titular que serveix mil cops: "Terror Sagnant". Potser era el dia de pensar-hi deu minuts més: massacres com la de París no són de cada dia ni de cada any. El Vaticà va fer sentir la seva veu via el seu diari oficiós: "No hi ha justificació", titula. I diuen que la cúria catòlica va lenta.
El cap fred
N'hi ha que han fet un esforç gran per mantenir la portada enganxada als fets dolorosos o a les seves crues conseqüències. N'hi ha que pregunten al lector, com si aquest tingués alguna resposta i no la confusió agre i punxeguda de qui no pot entendre res de res. Sempre queda el dubte de si aquesta fredor professional és una actitud empàtica en aquest moment terrible.
Ja s'ha fet tot
Una portada és una declaració i un aparador. Malgrat que fa més de dos-cents anys que se'n fan, és difícil encertar-les, més encara en dies com aquests. És fàcil criticar-les –després de la guerra tots som generals– i també ho és repetir-les. Avui es torna a demostrar: els arguments de les primeres d'aquest diumenge són gairebé els mateixos que els dels diaris del dia següent a l'atemptat de les Torres Bessones de l'11 de setembre de 2001. Potser els periodistes no hem millorat gaire. Potser no hi havia gaire més a dir. Potser així està bé.