Tal dia com avui de l'any 1643, fa 374 anys, Felip IV -rei de la monarquia hispànica- destituïa fulminantment el seu privat -ministre plenipotenciari- Gaspar de Guzmán y Pimentel, més conegut com el comte-duc d'Olivares, que havia exercit el càrrec durant 21 anys. Al poc temps d'assumir el càrrec (1625) la monarquia hispànica es va declarar en fallida per la suma de diverses causes: la brusca aturada de les trameses d'or i plata americans -per esgotament de les mines-, els escandalosos casos de corrupció -protagonitzats per destacadíssims membres de la Cort de Madrid-, i la despesa militar desbocada per mantenir les guerres al continent europeu.
El pla de xoc d'Olivares passava per controlar les hisendes forals de tots els regnes de la monarquia hispànica i disposar lliurement dels seus governs i dels seus recursos. En el memorial al Rei deia: “no us acontenteu de ser Rei de Portugal, d'Aragó, de València i comte de Barcelona, sinó que treballeu (sic) per tal de reduir aquests regnes que componen Espanya a l'estil i a les lleis de Castella”. Amb el pretext d'acabar amb el bandolerisme va ordenar l'ocupació militar del Principat. El sonat fracàs d'aquesta maniobra el va portar a declarar la guerra a França amb el propòsit d'assolar i devastar Catalunya, convertint-la en un gegantí camp de batalla.
La presència dels Tercios de Castilla no va fer més que alimentar l'espiral de violència. Les colles bandoleres, enfrontades fins aleshores, es van unir per combatre l'invasor. I la guerra amb França va ser l'espurna que va encendre la revolució. El Tercios de Castilla, allotjats a les cases particulars contra la voluntat dels propietaris, van perpetrar robatoris, incendis, segrestos, violacions i assassinats, que restaven impunes perquè el país havia estat delimitat com a zona de guerra, per tant objecte de botí i pillatge. La independència de Portugal (1640) i de Catalunya (1641) marquen el fracàs d'Olivares. Destituït i desterrat, va morir abandonat i desprestigiat poc després.