Tal dia com avui, fa 702 anys, es casaven Alfons, fill hereu del comte de Barcelona –i rei d'Aragó– i Teresa, filla hereva del comte independent d'Urgell. Amb aquest matrimoni s'unien les cases comtals de Barcelona i d'Urgell. S'unien les dues grans entitats polítiques del territori català. I quedaven sota un mateix domini el conjunt de territoris que, prèviament, ja s'anomenaven catalans. Una realitat política que prendria la denominació de Principat i que seria pràcticament coincident amb el mapa actual de Catalunya. Governada per un príncep, que en aquest cas no es referia al fill del rei, sinó a la figura política d'arrel romana i de tradició republicana “home principal”.
Els comtats de Barcelona i d'Urgell van ser –a l'alba de l'any 1000– les entitats polítiques que van liderar el procés de formació nacional de Catalunya. Barcelona i la Seu rivalitzaven per dirigir un projecte expansiu que es volia fer conjuntament. La conquesta de Lleida –empresa militar conjunta– és un exemple paradigmàtic. Una simple observació del mapa revela que Catalunya es va articular sobre dues vies principals. Les dues columnes vertebrals del territori: la via costanera (Perpinyà-Girona-Tarragona-Tortosa) pivotant sobre Barcelona; i la via Tet-Segre-Ebre o via interior (Perpinyà-Puigcerdà-Lleida-Tortosa) pivotant sobre la Seu.
Però Barcelona i Urgell van tenir un recorregut històric diferenciat. Durant la centúria del 1100 el casal de Barcelona va aconseguir reunir tots els comtats catalans. A excepció del d'Urgell. I es va confederar amb el regne d'Aragó. Barcelona esdevenia el cap i casal indiscutible de la nació. Mentre que el comtat d'Urgell havia quedat limitat –sense possibilitat d'expansió territorial– sobre la vall del Segre. Amb la unió de Barcelona i Urgell s'articulava definitivament el Principat de Catalunya. Però la identitat urgellenca no desapareixeria. Passats set segles, els actuals habitants del vell comtat encara s'identifiquen com a catalans de l'Urgell.