Tal dia com avui, fa 168 anys, s'inaugurava la primera línia de ferrocarril de la península Ibèrica, que cobria el trajecte entre Barcelona i Mataró. L'impulsor -veritable alma mater de l'empresa- va ser el mataroní Miquel Biada; un home d'extracció socioeconòmica humil que havia fet fortuna a Cuba. Pocs anys abans -com a membre destacat de l'oligarquia colonial de Cuba- havia assistit a la inauguració de la primera línia fèrria de l'illa caribenya, i entusiasmat va comprometre la seva salut, el seu prestigi i el seu patrimoni per fer realitat el primer projecte ferroviari peninsular.
El projecte de Biada era unir la capital del Principat amb la seva localitat nativa -que en aquells dies ja era la cinquena ciutat de Catalunya. Però el camí no va ser fàcil. Primer va haver de superar les reticències dels inversors locals. I va haver d'anar a Anglaterra per aconseguir el finançament de la meitat del projecte. Després va haver de resoldre les dificultats orogràfiques -amb obres costoses que van encarir el pressupost inicial- com el túnel de Montgat, avui encara en ús. I finalment va haver de lluitar contra els sabotatges causats pels detractors del ferrocarril.
Biada no va veure conclosa la seva obra. Va morir -mesos abans- per una pneumònia que li van causar les llargues nits de vigilància de les obres. La seva figura va assolir la categoria de prohom local i nacional. Però en el seu passat hi ha aspectes ocults que posen en qüestió la seva personalitat. Biada va iniciar el seu periple americà a Veneçuela. A Maracaibo va ser un destacat col·laborador de l'aparell repressor colonial. Va fugir quan Veneçuela va proclamar la seva independència. I més endavant a Cuba, va ser un destacat partidari de l'esclavisme i detractor de les idees abolicionistes.