En una decisió sense precedents al Parlament de Catalunya, el ple de la cambra ha procedit a esmenar-se a si mateix i ha revocat l'acord del 21 de juliol de 2011 pel qual nomenava director de l'Oficina Antifrau de Catalunya el magistrat de la secció setena (del penal) de l'Audiència Provincial de Barcelona Daniel de Alfonso. Una majoria política excepcional -només amb el vot en contra del PP-, en una legislatura en què la frontera de la independència de Catalunya impedeix d'arribar a amplis acords, ha apartat De Alfonso del seu càrrec gairebé vitalici, ja que havia estat designat responsable de l'OAC durant nou anys. El Parlament ha actuat amb celeritat, una cosa que moltes vegades es troba a faltar, davant de la gravetat de les converses que s'han anat coneixent de les dues trobades que va mantenir amb el ministre de l'Interior en funcions, Jorge Fernández Díaz.

El cessament de De Alfonso no tanca, ni de bon tros, les conseqüències polítiques del cas i ja veurem si les penals, ja que hi ha per davant una sèrie de denúncies presentades i sobre les quals no hi ha hagut el més mínim pronunciament judicial. És evident que les converses conegudes marquen un punt d'inflexió en l'ús de les institucions en benefici d'una determinada força política i l'intent d'aniquilació d'un adversari ideològic. Els ciutadans, en la cita amb les urnes de diumenge passat, no han considerat aquesta qüestió com a central a l'hora de decidir el seu vot i val la pena constatar que ha estat així. Però res d'això no resta força a l'exigència de responsabilitat política per una actuació inacceptable i la persecució penal per part dels afectats.

Una institució clau en l'organigrama de la Generalitat, com és l'Oficina Antifrau, ha enrojolat una ciutadania, aparentment curada d'espants després de tants anys de corrupció, mentre el seu director convertia la seva feina en una cosa que atempta contra les normes més bàsiques de la decència i la integritat. És important ara desencallar amb una certa urgència un nou nomenament i que susciti un consens parlamentari el més ampli possible. Si és possible, el mateix que ha servit per cessar De Alfonso. No hi ha temps a perdre.