Ha valgut la pena el debat dels sis candidats que encapçalen les llistes catalanes amb representació parlamentària al Congrés dels Diputats per arribar al moment culminant, al voltant de les 23.30 hores. Els diputats d'En Comú Podem no situen com a línia vermella per a un govern a Espanya el referèndum d'independència de Catalunya. Punt final. El mantra, que va catapultar la formació morada en les eleccions del passat 20-D i que els assegura en les enquestes publicades per al 26-J la primera posició, ha virat. S'ha difuminat, per més que, com en molts altres casos, cal fer més atenció al que no es diu que al que es diu. No hi haurà referèndum perquè la seva aposta passa a ser la fraternitat. Primer va ser Pablo Iglesias, en el debat a quatre celebrat dilluns passat. Segon, Xavier Domènech en el debat a sis. Un insistent Gabriel Rufián no ha aconseguit que Domènech es comprometés amb el referèndum. També ha fracassat el convergent Francesc Homs. El diàleg entre Domènech i Rufián ha provocat, segurament, el moment més intens d'un debat moderat amb solvència per la periodista Mònica Terribas.

Malgrat alguns moments de certa intensitat, el debat ha estat, en general, de guant blanc. A la catalana. El candidat d'En Comú Podem ha assumit el paper de guanyador del passat 20-D a Catalunya i també les expectatives que els dóna a Podemos una més que probable segona posició en la política espanyola. Aquest fet és clau per entendre alguns dels girs que s'estan produint en la formació morada. Ha arribat el moment d'eliminar traves per a un hipotètic govern amb els socialistes. De parlar de socialdemocràcia, per més que els seus adversaris s'hi refereixen com els comunistes. 

Una última valoració personal dels sis candidats: Domènech, excessivament ambigu i menys autèntic que en el debat de desembre; Rufián, clarament a l'atac, sense desaprofitar cap oportunitat per fer emergir els circumloquis del candidat d'ECP; Meritxell Batet, inexperta i sense sortir del guió que s'havia preparat; Homs, moderat, independentista, ha prioritzat els seus atacs en el PP i en Podemos; Joan Carles Girauta, aplicat i de vegades aparentment avorrit; i finalment, Fernández Díaz, ministre, desqualificador de l'independentisme i irònic amb la política i les propostes de Pablo Iglesias.