Les imatges de l'expresident Artur Mas als carrers de Madrid increpat per un grup d'ultres amb pancartes de la Falange i banderes inconstitucionals quan es dirigia a participar en una taula rodona amb l'exministre d'Afers Exteriors José Manuel García-Margallo a la seu de l'Ateneu són, si més no, xocants. I sorprenents. No tant perquè fossin molts, sinó perquè la imatge d'una Espanya radicalment intolerant és la que acaba copant el frame, sense lloc per als demòcrates que, òbviament, també existeixen. Encara que, lamentablement, no se'ls veu.

Aquest és un dels problemes, per no dir el gran problema. Els que no s'atrevien a sortir al carrer a l'inici de la transició política perquè eren literalment apartats de l'espai públic per feixistes surten amb total impunitat i amb els seus estendards ultres a reprendre polítics democràtics i amb una espècie de consentiment generalitzat. Només falta algú cridant: "S'ho tenen merescut; volen trencar Espanya", perquè llavors, potser, aquesta majoria silenciosa d'allà, que no és la d'aquí, trenqui a aplaudir. Sens dubte, tètric. I trist. Ha estat el preludi al duel dialèctic Mas-García Margallo. El Mas condemnat a diversos anys d'inhabilitació davant d'un dels autors intel·lectuals de l'Operació Catalunya. En quantes reunions ha d'haver estat validant l'atac a l'independentisme català amb els mecanismes que fes falta? Perquè n'hi havia prou amb escoltar-lo assegurar que combatre el procés va ser la seva gran prioritat com a ministre (d'Exteriors!), que és tant com dir que instruir les ambaixades per desprestigiar el moviment sobiranista, tancar-li el major nombre de portes i impedir qualsevol tipus d'acte van omplir la seva agenda durant els quatre anys en què va formar part del Consell de Ministres.

Esclar, en aquest context immobilista parlar d'urnes i de democràcia no ha de sonar gaire bé. I s'entén que fins i tot un assistent a l'acte s'aixequés del seu seient i digués que ja no aguantava més (a Mas) i que se n'anava. I se'n va anar. Tant parlar de la llei i tan poca política només pot conduir a aquí. Un tràngol, veient-ho per televisió en diferit. A la mateixa hora, això sí que va ser en directe, Jordi Basté i Marc Artigau presentaven Un home cau, la seva novel·la escrita a quatre mans en un agradable i simpàtic acte introduït per Toni Clapés. Basté té partidaris i detractors, encara que personalment mai no entendré els segons. És un home de molts coneguts, saludats i de pocs amics. Està en un moment tan bestial de la seva carrera que a més de presentar el magazín estrella de RAC1 encara pot fer una novel·la d'intriga o enfilar-se a un escenari a fer teatre. Tot el que ha fet comença a quedar-se-li petit. Per quan, el salt a TV3?