Pel que sembla, l'ensurt que es va haver d'endur fa uns dies el president del grup municipal d'Esquerra Republicana a l'ajuntament de Barcelona, Alfred Bosch, quan un okupa va provar de penetrar a casa seva mentre dormia no és una cosa tan estranya i succeeix d'una manera més o menys regular en districtes com el de Ciutat Vella. Esclar que també passa en altres municipis, però el cas d'Alfred Bosch ofereix l'oportunitat que es converteixi en notícia una cosa que fins ara era un rumor estès: hi ha bandes organitzades que intenten trobar pisos buits, quan els detecten, els okupen i, una vegada dins, procedeixen a llogar l'habitatge a tercers.
I això es fa d'una forma planificada, ràpida i sense que el propietari tingui en molts casos una defensa que solucioni d'una manera urgent i definitiva el problema. Estaria bé que, ara que s'obre per altres motius, sens dubte molt importants i que exigeixen un pas endavant de les administracions per impedir el creixement desorbitat dels lloguers a la ciutat de Barcelona, que s'incorporés al debat i a la legislació la protecció de la propietat privada. Pretendre confrontar propietat privada amb augment desorbitat dels lloguers de pisos és un gran error. Les administracions hi són per protegir ambdós drets i fer-los perfectament compatibles.
No hauríem de convertir Barcelona en una ciutat d'apartaments turístics ni tampoc que fos inaccessible per a determinades capes de la població. Algunes ciutats ho han resolt amb encert després d'un consens polític i també social, i d'altres, com per exemple Brussel·les, han acabat expulsant una part important de la seva població per un preu desorbitat de l'habitatge a moltes zones de la capital. Trobar l'equilibri és bàsic sobretot si volem que els barcelonins eixamplin el sentiment d'identificació amb la seva ciutat, que molts d'ells poden tenir la sensació que se'ls està escapant i que d'una manera o una altra es pot acabar pagant en el futur.