Al mig de tantes tones de guerra bruta per part de l'Estat, no haurien de caure en sac foradat les conclusions de la comissió d'investigació del Parlament sobre la denominada Operació Catalunya. Potser, el muntatge polític per eliminar una opció democràtica més important que ha sortit a la llum a Europa occidental en diverses dècades. Tot això mitjançant un complex entramat que troba el seu fil conductor a través de les clavegueres de l'Estat i en el qual han participat polítics, policies i periodistes. Per la seva gravetat, per un necessari compromís ètic i per higiene democràtica ha estat necessari des del principi arribar fins al final, una cosa que lamentablement ha estat del tot impossible des del primer moment. D'aquesta situació, de silenci primer i d'empara a la il·legalitat després, propiciada pel Partit Popular, hi ha altres responsables que, en última instància, han estat col·laboradors necessaris i sense els quals no s'hauria pogut generar una majoria absoluta al Congrés dels Diputats, i que no són d'altres que socialistes i ciutadans.

Durant diversos mesos molts dels participants en la comissió del Parlament han aportat informació precisa de l'actuació de les clavegueres de l'Estat que no ha estat desmentida i que hagués necessitat en més d'una ocasió la intervenció de la Fiscalia i, en canvi, ha trobat repetidament l'arxivament de moltes de les diligències incoades. Va passar en el dinar de la Camarga, en les dues reunions entre l'exministre Jorge Fernández Díaz i l'exdirector de l'Oficina Antifrau Daniel de Alfonso i com s'evidencia àmpliament al documental produït per Jaume Roures sobre les clavegueres de l'estat. La gravetat del que hem anat sabent ha estat directament proporcional als esforços per córrer una cortina que segrestés el debat públic en nom de la salvaguarda d'Espanya. Amb una idea compartida per molts dels presumptes malfactors que en nom de la unitat de la pàtria tot era permès. Allò que un compareixent en una d'aquestes comissions quan va ser preguntat directament per un diputat sobre "Què faria vostè per la unitat d'Espanya?" va respondre sense pensar-s'ho: tot.

El tancament de les conclusions ha propiciat una majoria política que va més enllà del que sol ser habitual al Parlament, ja que als dos grups de Junts pel Sí i la CUP s'ha sumat en aquesta ocasió Catalunya Sí que és Pot. Encara que és probable que les conclusions acabin novament a la Fiscalia —els tres grups tampoc no es fan gaires il·lusions que l'actitud ara sigui diferent— no deixa de tenir la seva importància el fet que des del Parlament es demani per àmplia unanimitat la dimissió del president del govern espanyol, la vicepresidenta i tots els membres de l'executiu que han tingut relació amb l'Operació Catalunya, als quals cal sumar a Jorge Moragas, el cap de gabinet del president Mariano Rajoy.

Pel cap baix es pot dir que l'Operació Catalunya ha estat una vergonya en si mateixa i un acte d'indignitat política. Quedar-se al marge d'aquestes actuacions, per situar-se en una posició més còmoda que no inquieti els que l'han dut a terme o els que els protegeixen, pot tenir avui alguns avantatges. Però el mal causat és irreparable per a la imatge internacional d'Espanya i irreversible en les relacions entre el Govern i el govern espanyol.