Per als que pretenen situar a l'armari dels dinosaures del partit Alfonso Guerra, basta recordar alguns fets i no només el que més ha afectat les relacions entre Catalunya i Espanya, aquella actitud fanfarrona com a president de la Comissió Constitucional del Congrés, quan va declarar que "s'havia raspallat l'Estatut com un fuster". Guerra representa en el socialisme espanyol Susana Díaz i tot el pòsit jacobí de l'organització. Desapareguts dels mitjans els Ibarras, Leguinas i Chaves, i molt minvats polítics com Bono, Guerra recorda des d'Andalusia, on manen els de sempre des de les primeres eleccions autonòmiques, que el PSOE són ells... encara que no guanyin. Així es permet de retreure a Rajoy que no hagi recorregut al 155 de la Constitució i titlla l'independentisme de colpista i de franquista. I lluny de retreure-li les seves paraules, se sent en el PSOE: "Guerra és així".

Mentre Guerra sembrava la seva doctrina, Felipe González s'adreçava als delegats del PSOE a través d'un vídeo des de Colòmbia, irritat com està amb l'elecció de Sánchez. Una salutació freda d'un minut, cap referència al secretari general, a qui va desitjar encert. Susana Díaz va assistir incòmoda a la primera jornada, però aquest diumenge no anirà a la clausura. Sánchez ha guanyat, però els punyals dels seus enemics difícilment li donaran un descans. La seva aposta per la plurinacionalitat té dos problemes: a Catalunya, arriba tard, sense reconeixement polític, i a Espanya, els consensos són molt lluny. Per a mostra, l'alcalde de Terrassa, Josep Ballart, socialista que ha dit que no prohibirà el dret a vot en el referèndum, que és el que ha demanat Iceta a tots els alcaldes socialistes. En els mesos vinents, Sánchez haurà de decidir si busca una aliança de les forces d'esquerra i els independentistes que el porti a la Moncloa, o deixa en mans de Rajoy l'evolució de la legislatura. Tot té pros i contres, però quan Sánchez no va arriscar, va perdre. I, ara com ara, qui reparteix les cartes en aquesta partida és el Partit Popular.