Els dirigents del PSOE tenen motius per sentir-se molt més que preocupats: l'enquesta del CIS té símptomes demolidors per a ells. La falta de cintura de Pedro Sánchez, lligat a quatre mans pels barons socialistes a l'hora de negociar amb Podemos, pot acabar portant-lo directament al pou dels horrors. Abocar-se a l'infern. Encara que sigui igualment cert que Pablo Iglesias no va fer res per permetre un govern de Pedro Sánchez i que durant la presumpta negociació li va clavar prou nombre d'insolències com per fer inviable qualsevol acord PSOE-Podemos, el candidat socialista va mancar de les faiçons pròpies d'un líder. I l'abisme no és tan lluny: segons el CIS, el PSOE perdria la segona posició, si se celebressin ara les eleccions i no el 26 de juny, en benefici de l'aliança entre Podemos i les seves confluències amb Izquierda Unida. El milió de vots de la formació d'Alberto Garzón trobaria lloc juntament amb els milions de l'esquerra morada i multiplicaria els seus escons.

És aquesta la principal conclusió de la sempre interessant enquesta del CIS, que, a més, tampoc no porta notícies gaire encoratjadores per al PP. Encara que tornaria a guanyar, baixaria una mica més d'un punt respecte al passat 20-D: la distància de l'esquerra alternativa seria de tan sols quatre punts. Una forquilla, si la situació realment és aquesta, que depèn de com evolucioni la campanya pot acabar obrint de veritat els comicis. El PSOE tindrà realment molta feina si vol revertir la situació i emetre alguna cosa més que missatges buits.

Pel que fa a Catalunya, el sondeig ratifica una nova victòria d'En Comú Podem, important en vots absoluts i molt més estreta en diputats, ja que la formació d'Ada Colau i Xavier Domènech és especialment forta a Barcelona. La disputa entre Esquerra i Convergència es resol a favor dels primers com va succeir en les europees del 2014 i en les espanyoles del 20-D, però no en les municipals de maig de l'any passat en què es va imposar CDC. Esquerra Republicana es desplaça amb el vent de cua que propulsa el sòlid lideratge d'Oriol Junqueras al partit i al Govern, on és vicepresident. Mentrestant, a Convergència li succeeix el contrari i, excepte el paper de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat, tot està sotmès a revisió. Fins i tot el nom del partit.