Manuel Foraster Giravent va morir el passat mes de març i va deixar sense publicar Sabadell Grand Central, Nova York Rambla, el tercer volum de les seves memòries (els dos primers, Factures pagades i Lisboa direcció París, van tenir un gran èxit de crítica). Ara la col·lecció L'Ull de Vidre, de Tusquets, que ja havia publicat els dos volums anteriors, ha acabat la publicació d'aquestes memòries. Manuel Forater (Sabadell, 1949-Barcelona, 2016) va estudiar Filologia Hispànica i va passar, com a lector, per les universitats de Bordeus i Nàpols. Més tard es va dedicar al periodisme: fou cap de comunicació i premsa de l'Olimpíada Cultural, va ocupar la sotsdirecció del setmanari El Món i va col·laborar amb diversos mitjans de comunicació.

De Sabadell

Manuel Foraster era de Sabadell, una ciutat relativament gran, però alhora absolutament segregada. Foraster formava part, com ell confessa obertament, de les "100 o 150 famílies" que comptaven a Sabadell. Famílies burgeses, la majoria de la indústria tèxtil, que tenien unes relacions intenses entre elles, que sovint acabaven per casar-se entre elles i que compartien una llarga llista d'activitats d'oci i de rituals (com l'estiueig a Sant Quirze del Vallès). Moltes d'aquestes famílies s'arruïnarien amb la crisi dels setanta, però sempre van mantenir un cert sentiment elitista. A Sabadell Gran Central, Foraster, a més de fer un retrat de la seva vida, fa un repàs exhaustiu de la història familiar, repassant tres generacions senceres de Forasters. I, a través d'ells, de la burgesia sabadellenca que els era emparentada. Un laberint de personatges ben difícil de destriar, i a estones repetitiu, que no s'articula gaire amb la resta del llibre, però que ens deixa un viu retrat de la burgesia sabadellenca del segle XX, de les seves inclinacions polítiques, dels seus valors i de la seva vida social, en els seus moments de més força i en els seus moments de crisi.

Els que podien viatjar

Bona part de la burgesia sabadellenca cauria amb la crisi industrial, però Foraster, com a mínim fins a aquell moment, va formar part d'un univers de privilegiats: bona part dels seus companys van aconseguir llocs de certa rellevància quan la transició va escombrar el franquisme i va donar pas a un relleu generacional. Entre les seves coneixences d'infància, que desfilen per les pàgines de les memòries no hi falten els  que van esdevenir directors generals, dirigents d'institucions culturals, alts càrrecs de certes empreses... La pertinença a aquesta elit va permetre que Foraster, i alguns dels seus companys gaudissin d'una educació sofisticada i viatgessin per Europa i pels Estats Units abans del boom del low-cost, en temps en què els que viatjaven eren pocs. Una elit cosmopolita en uns moments en què el país tot just començava a obrir-se.

Nostàlgia

Foraster, en aquest volum de les seves memòries, rememora una estada que va fer a Nova York, quan passava per un molt bon moment professional i anímic. Una temporada en companyia d'un dels seus grans companys d'infància i de la seva amant. Per al jove Foraster, van ser dies de descoberta de la ciutat, però també d'obertura a un nou món, a realitats que només coneixia pels llibres i per les pel·lícules. Passar per als Estats Units, per a Foraster, va suposar una oportunitat d'entrar en contacte amb una sèrie de mites de joventut. Qualsevol viatge té alguna cosa d'iniciàtica, i l'estada de Foraster a Nova York, sens dubte, va marcar-lo molt. Per això a Sabadell Gran Central, 40 anys més tard, recorda aquest viatge amb completa nostàlgia. O potser és que Foraster enyora la joventut perduda. O, probablement, enyora els dos, ja que per a ell el viatge a Nova York és el moment emblemàtic de la joventut passada.

Tou

En un moment determinat, Foraster fa examen de consciència: "Vas repassar tots els plecs de la teva vida, totes les il·lusions i tots els desenganys, i vas corroborar com sempre que eres massa covard per enfrontar-t'hi". Foraster està fascinat pel mite de l'aventura, però mai no ha viscut perillosament. En la seva lluita política hi ha manifestacions i llançament de fulletons, però no presons ni guerrilles. Descriu alguna temptació eròtica, però cap orgia (potser perquè no vol treure a la llum tèrbols episodis del passat, o més probablement perquè no en va viure cap mai). A les memòries de Foraster hi ha viatges pel món, però no hi trobarem grans aventures exòtiques; les seves anècdotes sempre tenen un aire molt casolà. Foraster no va estar a Woodstock, i potser per això es recrea parlant-nos d'un mític concert de José Guardiola a la festa major de Sant Quirze del Vallès. Com a periodista no va cobrir grans exclusives, i el viatge als Estats Units, que tant el va marcar vitalment, periodísticament no li va donar cap resultat destacat...

Memòries comparades

Sabadell Grand Central, Nova York Rambla és un llibre amb grans paral·lelismes amb California, de Jordi Coca. Ambdós recullen els viatges per Estats Units, a la mateixa època, de catalans d'una edat molt similar. I en ambdós casos les obres tenen una certa vocació de crònica generacional. Tenen en comú una mateixa set nostàlgica de mitificar els anys de joventut com a anys de transgressió i d'aprenentatge iniciàtic. Però a la fi, les seves memòries no transmeten passió, sinó indefinició. Són records gens èpics. Potser Foraster és fill d'un temps poc propens per a les grans transgressions. Però hi ha memòries de caràcter molt distint d'altres membres de la seva generació, com Nazario (o com alguns escriptors més joves, com Jordi Cussà).

La delícia del llenguatge

Foraster escrivia molt bé. Sovint abusava del seu capital literari i cultural, fent demostracions excessives d'erudició, com quan a Sabadell Grand Central reprodueix les xerrades entre el protagonista i el seu amic de l'ànima, en Miquis. Però sabia destil·lar les paraules i Sabadell Central, Nova York Rambla és un llibre magníficament redactat. Amb anècdotes poc brillants, Foraster elabora paràgrafs enlluernadors, i de personatges ben mediocres en treu el màxim suc literari. I amb tot això, crea una obra en la que, òbviament, molts s'hi podran emmirallar, perquè reflecteix gent de carn i ossos, gent comuna: sense estridències, sense grans vivències, amb somnis que els depassen. Una història com la de tants i tants catalans que treballen a instituts, editorials, redaccions, empreses...