La col·locació de les estàtues de Franco al Born han generat una gran polseguera política. Però les víctimes del franquisme no s'han sumat a les crítiques. L'Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme, després de molts debats, han decidit donar suport a la iniciativa de l'Ajuntament. Pere Díez Gil, d'aquesta entitat, considera que posar les estàtues de Franco és "una iniciativa excel·lent per rememorar tot allò que va passar" i apunta que "rememorar la violència del passat en un context de protesta contra el franquisme és una gran idea". I afegeix que li sembla "inexplicable" que hagi sorgit tot aquest debat. Per la seva part, l'Amical de Mauthausen, que inicialment havia condemnat la iniciativa, després de reunir-se amb el Comissionat de Programes de Memòria de l'Ajuntament, Ricard Vinyes, va canviar radicalment de posició i van afirmar que "els temes de la dictadura i dels feixismes s'han d'explicar i fer públics, s'han de donar a conèixer i això és el que es fa amb aquesta mostra".

No ens hem d'escandalitzar per aquest acte"

Inicialment amb l'exposició

Diversos professors d'Història, especialistes en temes de memòria, han mostrat la seva aprovació per l'exposició. Jordi Guixé, director de L'Observatori Europeu de Memòries de la Fundació Solidaritat UB, considera que "no ens hem d'escandalitzar per aquest acte" i ha indicat que el fet d'exposar Franco decapitat ja és tot un símbol. Fins i tot ha celebrat la polèmica: "Això ajuda que es parli del tema. Sense aquests debats, dels estudis històrics només en quedarien llibres magnífics, llibres magnífics als que ningú fa cas". També Josep Maria Solé Sabaté, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i un dels grans especialistes catalans en franquisme, indica que a priori totes les exposicions de crítica a l'opressió li semblen acceptables, perquè serveixen per remoure les consciències. I Alfons Aragoneses, professor d'Història del Dret de la Universitat Pompeu Fabra i especialista en temes d'ús de la memòria històrica, ha insistit que tot i no haver vist el projecte ni l'exposició, en principi li sembla positiu. Considera que li sembla molt pertinent tot allò que ajudi a obrir un debat sobre l'oblit de les víctimes del franquisme i, sobretot, sobre la continuïtat del franquisme, de la qual se n'ha parlat massa poc.

Hernández Cardona, discrepa

Francesc Xavier Hernández Cardona, catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials a la Universitat de Barcelona, discrepa completament dels seus col·legues, i creu que, com a mínim, es tracta d'una decisió desafortunada. Per una banda creu que l'Ajuntament hauria d'haver fet moltes altres tasques de recuperació de la memòria històrica abans que aquesta: des de restituir l'estàtua de la República on li pertocava, al Cinc d'Oros, fins a honorar amb monuments la memòria dels perdedors de la guerra: l'exèrcit popular, les víctimes dels bombardeigs... I assegura que fins ara l'Ajuntament ha fet molt poc respecte a això; de fet, recorda que l'estàtua que avui s'exposa decapitada va estar molt de temps exposada en un espai públic i que encara hi havia molta gent que li posava flors.

Amb aquesta exposició l'Ajuntament pretén desconstruir la memòria del Born enfrontant la memòria del 1714 amb la de la Guerra Civil, i això és absolutament pervers"

El problema del Born

Però el principal problema que Hernández Cardona troba en aquesta exposició és la seva ubicació: assegura que l'Ajuntament està usant la memòria de la Guerra Civil i de la postguerra per ocultar la memòria de la guerra de Successió, perquè aquesta és una guerra que enfronta a l'Estat espanyol amb Catalunya. Segons aquest catedràtic, amb aquesta exposició l'Ajuntament pretén desconstruir la memòria del Born enfrontant la memòria del 1714 amb la de la Guerra Civil, i això és absolutament pervers. Al contrari Alfons Aragoneses considera que el Born és un bon espai per realitzar aquesta exposició, perquè la memòria del 1714 i la de la Guerra Civil "no són memòries contradictòries, sinó complementàries, perquè hi ha unes classes populars catalanes que es van oposar al totalitarisme i que van patir la violència de l'Estat, al segle XVIII, i també al XX".

Una pràctica que no és excepcional

Segons Jordi Guixé, tot i que aquest tipus d'exposicions no són freqüents a Catalunya, a d'altres punts d'Europa, com França o Alemanya, són bastant habituals. Als països de l'Est d'Europa es va retirar bona part de les icones dels dictadors comunistes, però hi ha algunes estàtues que es reutilitzen periòdicament resignificant-les, en exposicions temporals que qüestionen les dictadures. Apunta que al món de l'art, de l'antropologia, de la història i de la performance cada cop són més freqüents aquestes accions, que interpel·len directament al públic i que generen un debat molt interessant. Assegura que són eines molt útils per fer-se preguntes, per interpel·lar-se sobre el passat, per provocar, per fer reaccionar la gent...

Seria bo col·locar un garrot vil al Moll de la Fusta, davant la Capitania General"

No n'hi ha prou

Els experts consultats, en tot cas, coincideixen que fins avui no s'ha fet prou per les víctimes del franquisme. Alfons Aragoneses declara que "la transició no es va fer bé" i per això reclama noves actuacions en el camp de la memòria i el dret de les víctimes. Solé i Sabaté també apunta que si aquesta exposició no anés acompanyada d'altres "seria un frau". Considera que cal recordar totes les víctimes, des de l'inici de la Guerra Civil fins a la fi del franquisme. Assegura que seria bo col·locar un garrot vil al Moll de la Fusta, davant la Capitania General, però també col·locar cartells a la carretera de l'Arrabassada, on les patrulles de control executaven els seus enemics durant la Guerra Civil. Creu que caldria recordar els actes ferms de resistència d'anarquistes, comunistes i catalanistes contra el franquisme, però que també s'hauria de deixar constància de la persecució d'altres col·lectius, com els homosexuals (marginats dins els mateixos moviments d'oposició a Franco). Jordi Guixé assegura que aquesta exposició ha de servir per denunciar la impunitat i per obligar a una reflexió sobre altres monuments que sí són ofensius, com els de Tortosa. Al cap i a la fi, Guixé apunta que el més important és que es discuteixi, perquè "la memòria ens parla, sobretot, del present".