Des de fa un temps he agafat afició a la jardineria. A l'abril vaig comprar un roser i just ahir vaig fer la primera poda amb les tisores de la cuina. Igual que l'afició a la lectura, el descobriment de les flors m'ha agafat per sorpresa. Encara no puc dir en ferm si durarà. Però sospito que les flors es quedaran per sempre, igual que em va passar amb la música i els llibres.

Veig que, a mesura que ens fem grans, tot ens demana viure a través d'amors cada vegada més subtils i més concrets. Suposo que mirem de compensar el pes del cos i l'experiència -que sempre porta una dosi de fracàs i de dolor. La dèria de llegir em va agafar als 25 anys, que és l'edat en què la biologia comença a ensenyar-te els límits de la força bruta.

La rosa és la flor més òbvia, però també és la més misteriosa. La seva natura ambigua explica els elogis que ha rebut. Quan Pla va voler insultar el supremacisme castellà en ple franquisme, va triar el tema de la rosa per no ésser escalivat per la censura. Al meu avi li agradava explicar-me que Quevedo va engaltar-li a una reina: "Entre este clavel y esta rosa vuestra majestad es coja". 

L'avi, que era un home ofès per Franco i per la guerra, tenia una bogeria per les roses. L'eixida de la casa d'estiueig era un festival d'espines i poncelles. Les regava, les tallava, buscava claus rovellats perquè la terra tingués ferro. Li donaven més disgustos que el Barça i la família, i les tractava amb una tendresa que no recordo que professés a ningú que no fos jo -que era el seu seu nét preferit. 

Potser per això les flors em feien certa angúnia, com els gossos, que també m'han acabat agradant força. Pensava que servien per projectar-hi amors marcits; que eren una afició de persones solitàries o amargades per la vida. En la literatura i en el periodisme del país hi ressona un lalala que fa pensar en la demagògia de la rosa. Ja he dit que es tracta d'una flor poètica justament perquè és ambigua. 

La rosa té una imatge fresca, de primavera o d'estiu, i una textura vellutada, més pròpia de l'hivern o la tardor. És una flor que ha inspirat versos ridículs, tant de caire purità com de to populatxer. Per exemple, improviso: "Ai Roseta/, quan et veig/, el cul em peta". I malgrat tot, si es mira bé, la rosa és una flor que desarma, que travessa les cuirasses i que et transporta més enllà de les bromes i del moralisme dels eunucs. 

Ja fa dies que, quan contemplo el meu roser, em trobo immers en el mateix silenci que se sol apoderar de mi quan escric o quan toco la guitarra. Les roses de la terrassa m'ajuden a quedar-me sol amb mi mateix. Si les miro, el pensament se simplifica i s'esvaeixen les rucades. M'agrada veure com els seus colors es van espesseint, fins que els pètals es marceixen, i poder tallar-les sense cap recança ni rancor. 

La rosa té una barreja de fragilitat, delicadesa i contundència que li dóna una titil·lació heroica. Davant d'un roser com el meu podria enviar gent a morir i fins i tot podria morir jo mateix. Comprenc que les roses formin part d'alguns escuts heràldics. El seu encant té la força d'una frase de Virgili escrita sobre pedra: Amor Omnibus Idem. Davant l'amor tots som iguals. És a dir, que l'amor no fa diferències per raó de diners ni de privilegis socials o polítics.

Ara penso que trobo graciós que rendim un culte tan apassionat a la llegenda Sant Jordi, en un país on tant sovint la por ha vençut l'amor. Si ningú no mata els dracs, no poden néixer roses, ni princeses, ni cavallers. No pots ser covard davant l'amor sense que es noti. Davant d'una rosa això s'entén perfectament. Potser ho hauria après abans, si m'haguessin ensenyat a descobrir les flors.

No cal dir que un dia explicaré qui ho va fer.