L’article es titula “El final del paradigma Ortega-Cambó” i demana la mort del catalanisme i que es pugui “ser català i espanyol sense traumes ni conllevanzas”, paraulot inventat per Ortega y Gasset per a descriure l’anar fent amb la “qüestió catalana”. Segons l’autor, Juan Claudio de Ramón Jacob-Ernst, un diplomàtic júnior espanyol, “als nacionalistes, ni aigua” (al nacionalistes catalans, vol dir). La peça és a ‘La Cuarta Página’, la secció d’El País dedicada al principal article d’opinió del dia.

La il·lustració que acompanya la peça és la mateixa que va amb aquesta mateixa peça. Aviat li van trobar una relació poc falaguera:

Aquesta piulada s'havia retuitat 730 cops a migdia del dimarts 4 d’abril, dia de la publicació de l’article. És molt per un compte de 2.800 seguidors i escaig. En la polèmica s’hi va implicar un seguit de gent de tots colors, des dels anomenats “híperventilats” d’una i altra banda (sobretot entre els indepes, que se sentien ofesos) fins a noms més coneguts:

A El País van quedar parats. “Nosaltres tractem les il·lustracions d’opinió com una opinió gràfica de la mateixa categoria que el text”, expliquen els caps de la secció de gràfics i il·lustració del diari, Tomás Ondarra i Nacho Catalán. Ells envien l’article a l’il·lustrador, que fa el dibuix en funció de la seva lectura del text. Per això, la responsabilitat de les il·lustracions “és exclusivament del seu autor”, recorden ambdós.

L’autora és Eulogia Merlé. Les seves il·lustracions apareixen habitualment a El País i a altres diaris, com La Nación, la gran capçalera liberal de l’Argentina. Fa més de 20 anys que es dedica a la cosa i li han encarregat de tot, entre altres feines il·lustrar una pila de llibres, com La Pesta, de Camus, o La Metamorfosi, de Kafka, que tenen el seu què.

Merlé no parla un castellà peninsular. “Ah, no. Sóc de Buenos Aires. Però ja fa 22 anys que visc aquí [a Madrid]”, s’explica. Té 38 anys.

La seva veu no s’altera ni un decibel quan s’assabenta de la polseguera que ha aixecat. Té altra preocupació. “Si se n’assabentés la iaia Paquita...”, reacciona en to neutre. Iaia?A l'Argentina no diuen iaia. “Sí, és que la meva àvia era catalana. I no tolerava que li diguessin que era espanyola. Si se n’assabenta de tot això, em mata”.

Catalana, no espanyola

La iaia Paquita és Francisca Espallargas Balaguer, nascuda a Buenos Aires el 1919, una de les tres germanes Espallargas que van néixer a l’Argentina. Les altres quatre ho havien fet a Barcelona. “Per a ella, néixer a Buenos Aires no era un problema” per a manifestar-se catalana “com totes les seves germanes”. La Paquita va ser l’única de les set que no es va casar amb un altre català, explica la seva néta. Va morir fa sis anys.

“La iaia Paquita era tot un personatge”, segueix la il·lustradora. “Nosaltres [els Merlé] érem els únics nens de la classe que discutíem a la profe de Geografia que existia un país anomenat Catalunya”.

La iaia Paquita i Eulogia Merlé, 1982

No és estrany que l’Eulogia estigui sorpresa per tot plegat. “Lamento molt que algú se n'hagi pogut sentir ofès [pel dibuix]. En absolut va ser la meva intenció relacionar-ho amb els camps de concentració nazis. Quin disbarat. Tot el meu respecte i admiració pel poble català, al que tinc molt d'afecte, al qual pertanyo per la meva àvia paterna i que sempre ha estat un tema molt sentit a casa meva”.

No és el que sembla

Al dibuix, el ninot que representa Catalunya vesteix una jaqueta de ratlles grises gruixudes (el d'Espanya la porta de quadres) i al pit porta enganxat el triangle blau de l’estelada. En aquests detalls es va fixar Xavier Miserachs, l’autor del tuit que associa la il·lustració amb els uniformes dels presoners dels camps nazis. Gràficament, no va tan desencaminat.

Curiosament, Miserachs és dissenyador gràfic i professor de la cosa. En assabentar-se que les coses no són el que semblen, reacciona. “La sistemàtica i continuada banalització del nazisme i de l‘extermini del poble jueu que ha fet la premsa del règim del 78 per estigmatitzar i comparar-ho amb l'independentisme i el procés d'independència de Catalunya, només s'entén perquè aquells qui van ser-ne pioners i imitadors polítics, a Catalunya la donen per perduda o no s'assabenten de la realitat del que publiquen”, diu en un correu electrònic.

El que volia Merlé, però, era “plasmar la incompatibilitat amb dues formes no compatibles de dos trencaclosques diferents. La roba dels ninots no està acolorida perquè no hi aportava res i per no confondre’ls amb els colors de les banderes catalana (amb el detall de l'estrella, en referència a l'estelada) i la de l'Estat espanyol, [un dels ninots du corbata rojigualda]. Uso elements gràfics simples, també diferents, a la roba: ratlles i quadros”.

Admirat Israel

El que l’Eulogia desconeixia és que dins el món sobiranista català hi ha un fil de gent notable, com Miserachs, que admiren l’Estat d’Israel i en coneixen la història, on hi veuen elements que Catalunya podria emular. No és estrany trobar-se’ls a la xarxa felicitant-se les festes jueves o barallats amb progres propalestins, un altre corrent dins i fora el sobiranisme. Molts també són molt sensibles amb l’Holocaust, esclar. A més, la comparació entre independentisme i nazisme s'ha fet servir força. Això fa mal.

L’Eulogia entén la reacció. “Les imatges i tota obra gràfica en general tenen un llenguatge molt subjectiu, gens literal”. Recorda una cita d’Umberto Eco a “L’obra oberta”: “per la seva naturalesa abstracta, el missatge es completa en ser interpretat per l'espectador / consumidor de la imatge, que és qui ho re-significa. És un tema molt sensible i potser no he pogut tenir en compte la relació [amb els camps nazis] perquè, senzillament, cau fora del meu imaginari”.

En fi. Les coses no són com semblen.

El diplomàtic rebentador

L’altre factor que va contribuir a escalfar les xarxes és l’autor de l’article, Juan Claudio de Ramón. El seu tema a El País és donar canya a l’independentisme. Dels 23 articles que ha signat en aquest diari, disset van d’això. El seu to condescendent i mestretites és el típic que fa ràbia als indepes i cau en gràcia als unionistes. És un home ben llegit, molto articolato, d'oratòria i escriptura un pèl pedants. Per postres, justifica la seva atenció a Catalunya dient que està casat amb una barcelonina, com José María García, que deia “mi mujer es catalana y se llama Montserrat” abans de posar a parir als catalans.

De Ramón, a l'esquerra, en un acte diplomàtic a Roma

En el seu discurs combina simpàtiques anècdotes (Boscà va néixer a Barcelona, Aribau vivia a Madrid, Oller era amic de Galdós, etcètera) i emfasitza sempre la necessitat d’una reforma radical de l’Estat, que inclou la seva proposta estrella: una llei de llengües com la del Canadà. Per fer-ho curt: aquesta llei permet a un del Quebec ser atès en francès a Vancouver. De Ramón creu que això calmaria a una bona part dels indepes, als que ve a dir que són espanyols reformistes i no ho saben.

De Ramón no és cap desconegut. Va ser un dels oradors programats per Societat Civil Catalana, una entitat unionista, en la commemoració del Día de la Hispanidad del 2015. L’acte —un seguit de mítings breus al teatre Victòria de Barcelona— es titulava “La España que nos une”. El van acompanyar al faristol Rafael Arenas, Joaquim Coll, Ignacio Martínez de Pisón i Núria Amat.

Com a diplomàtic júnior, l’han enviat a trencar les oracions en alguns actes organitzats per a explicar el procés fora de Catalunya. El rebentador de tota la vida —amb corbata. El 30 de juny del 2016, essent secretari d’ambaixada a Roma, va presentar-se en un debat acadèmic sobre el cas català, organitzat pel Diplocat a la Università di Napoli Federico II, i va prendre la paraula per a explicar un document, que abans havia repartit entre el públic, amb la posició del govern espanyol.

Això. Que les coses no són com semblen.

Seria bonic de veure un debat entre De Ramón i la iaia Paquita.