Com queda patent a la biografia que n’acaba d’escriure Jordi Amat, Josep Benet va ser, des dels anys quaranta, a la sala de màquines de pràcticament totes les iniciatives de resistència contra el franquisme organitzades des del catalanisme.

Benet, que havia estat escolà de Montserrat i membre de la Federació de Joves Cristians abans de la guerra, quedà profundament marcat per la Guerra Civil, en la qual va combatre al bàndol republicà. Acabada la guerra, reprengué els estudis i a la Universitat fundà el Front Universitari de Catalunya, que aplegà els primers nuclis de resistència estudiantil –dividit en cinquenes a les diverses facultats–, i publicà la clandestina Orientacions.

Un dels moments emblemàtics de la seva carrera d’activista és la tasca al capdavant de l’organització de les Festes d’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat del 1947. Com a secretari del secretari de la Comissió Abat Oliba, Fèlix Millet i Maristany, Benet va aplegar i implicar-hi un grup de joves de la seva generació, que van col·laborar a imprimir un to de catalanitat, reconciliació i unitat a un acte d’exaltació religiosa. La vinculació de Benet amb Montserrat, iniciada a la infància, continuà amb la seva participació a Germinabit i a Serra d’Or, publicacions nascudes a redós del monestir, i amb la gestació de l’entrevista de José Antonio Novais a l’abat Escarré, que publicà Le Monde el novembre del 1963.

La seva mà és darrere d’episodis destacats de la resistència, com la vaga de tramvies de 1951, la reacció davant l’afer Galinsoga i la campanya del cas Pujol, les accions a favor del català a l’escola, la campanya “Volem bisbes catalans”, etc. Alhora, com a advocat defensà nombrosos processats polítics, com l’esposa del líder comunista Joan Comorera, Rosa Santacana, així com treballadors, militants polítics i intel·lectuals.

Reconciliació i unitat de tots els catalans, juntament amb el seu catalanisme insubornable i la seva fe religiosa, són els pilars del seu pensament i de la seva vida. Tot plegat va fer que participés en les iniciatives polítiques amb vista a la mort del dictador, especialment a l’Assemblea de Catalunya, sempre com a independent. Alhora, com a historiador va ser autor de diversos títols, entre els quals la seva obra de referència, Maragall i la Setmana Tràgica, així com diversos volums dedicats a la repressió franquista, especialment els consagrats a Lluís Companys, Domènec Latorre, Manuel Carrasco i Formiguera, Carles Rahola i Joan Peiró.

Amb la mort de Franco, la seva llarga dedicació a la reconstrucció nacional del país i al combat contra la dictadura el van dur al Senat amb l’Entesa dels Catalans. Va ser el més votat de l’Estat. Com a parlamentari s’enfrontà al president Josep Tarradellas i l’any 1980 va ser candidat a president de la Generalitat com a independent, encapçalant la llista del PSUC. Del 1984 al 2000 fou director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya.

L’article seleccionat va ser escrit tal dia com avui de fa 39 anys per Josep Benet. En ell, el senador mira enrere per recordar la tenacitat i la pervivència de la Diada Nacional de Catalunya els anys més foscos del franquisme, i fa una crida perquè aquell exemple no quedi esbravat pocs mesos abans de l’aprovació de la Constitució de 1978 i continuï sent un dia d’homenatge, d’afirmació nacional i de reivindicació.

 


Onze de setembre

Josep Benet
Hoja del Lunes, 11 de setembre de 1978

Anys de resistència. 

Tot semblava perdut aquell any 1939. La desfeta de Catalunya era total. El gran escriptor català Gaziel ho constatava amb aquestes paraules: “Res no ha quedat en peu del que era nostre: ni el govern, ni les institucions, ni la cultura, ni la llengua, ni tan sols la senyera. Només ens resta, com un tros trossejat i sense ànima, la nostra vençuda terra catalana. Sí, hem perdut; Catalunya ha perdut”.

En aquella tràgica situació, en que la pèrdua de les llibertats autonòmiques a Catalunya i Euzkadi coincidia amb la pèrdua de les llibertats democràtiques a tot l’Estat espanyol, va arribar la Diada de l’Onze de Setembre d’aquell any 1939. El primer Onze de Setembre de la postguerra, viscut en plena repressió. Els vencedors havien suprimit el monument a Rafael Casanova, segons deia la premsa de l’època, “para que no sirva de pretexto a desviaciones separatistas y antinacionales”. Conservar en el propi domicili petites estàtues de Rafael Casanova era considerat delicte... Però, tanmateix, aquell Onze de Setembre se celebrà, no s’interrompé del tot la tradició. Uns ciutadans coratjosos aconseguiren de col·locar unes flors a l’indret d’on havien suprimit el monument a Rafael Casanova. Alguns foren detinguts. Foren els primers detinguts de la llarga cadena de detencions dels Onze de Setembre de la postguerra. Aquell Onze de Setembre a la presó Model de Barcelona, un poeta català empresonat contra el qual s’havia demanat pena de mort, Agustí Esclasans, a la cel·la 486 de la 5a Galeria, llegia als seus companys un poema commemoratiu de l’Onze de Setembre, que titulava “Catalunya”. Començava així: “Tot el martiri de les pàtries lentes / pesa en la nit del teu destí fatal, / Catalunya que vas a les palpentes / pels camins d’un misteri funeral (...). Passen els segles i en les hores plenes / canta el dring dels grillons i les cadenes, / tràgica veu del fang del teu passat...” Però, el poeta no perdia l’esperança en el seu poble. Per això, el poema acabava així: “Alça les ales vers la llum dels iris, / pàtria malalta, fita de martiris, / Oh, Catalunya, poble dissortat.”

No perdre l’esperança. Enllaçar el passat amb el present i el futur. Conservar la història pròpia. Recordar i homenatjar aquells que, en el transcurs de la història, lluitaren i es sacrificaren per tal de recobrar les llibertats nacionals catalanes perdudes. Continuar el seu combat per una Catalunya lliure. Heus ací allò que inspirà els nostres Onze de Setembre de la postguerra, mai no interromputs. Us recordeu, vells companys del Front Universitari de Catalunya, dels Onze de Setembre dels anys quaranta? ¿Us recordeu de l’any 1945 en que caigué mort Josep Corbella i ferit greument Joan Grau, detingut i empresonat, la vida del qual salvà l’Abat Escarré? Per allò mateix que lluitàvem aleshores, continuem lluitant avui. Érem molt pocs als anys quaranta i molt pocs encara als anys cinquanta. Però, sabíem que algun dia seríem molts. Ho sabíem quan anàvem a l’església de Sant Boi de Llobregat, clandestinament, a col·locar una corona de llorer sobre la tomba de Rafael Casanova; ho sabíem quan érem dispersats per la força pública en acostar-nos a l’indret on, a Barcelona, hi havia hagut l’estàtua del patriota català; ho sabíem quan érem detinguts i empresonats. Us recordeu, companys de la clandestinitat dels anys seixanta, quan constituírem la primera Comissió universitària per celebrar l’Onze de Setembre? Us recordeu d’aquells primers Onze de Setembre unitaris? Us recordeu, companys de Comissions Obreres, aquelles detencions, amb motiu de l’Onze de Setembre, quan a la Via Laietana éreu maltractats d’obra i de paraula perquè havíeu assistit a la manifestació de l’Onze de Setembre? Amb aquells Onze de Setembre preparàvem la gran Jornada de l’Onze de Setembre de 1977.

Amb els Onze de Setembre dels anys de la resistència havíem contribuït a assegurar la continuïtat de la història del nostre poble. Havíem contribuït a assegurar la identitat de la nostra Diada Nacional. Diada d’homenatge a tots aquells que el 1714 i en el transcurs de la nostra història, han lluitat, han sofert i han mort per les llibertats nacionals del poble de Catalunya. Diada, també, de reivindicació, de mobilització popular, perquè el combat continua, i ha de continuar fins que el poble de Catalunya no aconsegueixi la seva llibertat total.

Durant els anys de la resistència vam salvar la identitat de la Diada Nacional de l’Onze de Setembre. Que ara, quan encara el combat continua –perquè res no ens ha estat donat, ni ens serà donat graciosament–, no es perdi la identitat de la nostra Diada Nacional, per falses il·lusions. Que l’esperit de la nostra Diada no sigui mistificat. Que continuï essent una Diada d’homenatge, d’afirmació nacional i de reivindicació. Com ho va ser abans del 1939, com ho va ser també durant els anys de la resistència.

gregorio marañón y posadillo (J.A. Avila)
CATALUNYA-ESPAÑA (32) Gregorio Marañón: “No técnica, sino amor” Joan Safont
Dionisio Ridruejo (YouTube)
CATALUNYA-ESPANYA (31) Dionisio Ridruejo: “Poetas en la unidad” Joan Safont
Montserrat Roig Portada
CATALUNYA-ESPANYA (30) Montserrat Roig: “Va de debò?” Joan Safont