La centúria del 1600 es va llevar amb el claríssim propòsit de soterrar definitivament el que quedava d'una llarga Edat Mitjana que havia cobert Europa durant un mil·lenni. Les monarquies europees —que s'havien amarat de les teories de Maquiavelfeien les darreres maniobres per concentrar tot el poder, polític, militar i econòmic, que durant la llarga etapa medieval havien compartit per la força amb la noblesa, el clergat i les burgesies mercantils. La raó d'estat que explica el nostre món actual té l’origen en aquell vendaval monàrquic que convertiria les monarquies en la viva representació de l'Estat. La monarquia hispànica dels Habsburg no en seria una excepció. I les tensions que generarien les seves polítiques autoritàries i despòtiques provocarien el primer trencament de l'edifici polític hispànic. Amb la raó d'estat, també, Catalunya, els Països Baixos i Portugal iniciarien les seves respectives revolucions independentistes.

L'imperi dels corruptes

Era l'any 1640 i la monarquia hispànica estava immersa en la seva enèsima fallida. Allò d'estirar més el braç que la màniga s'havia convertit en la divisa dels Habsburg hispànics. I allò de ficar la mà al calaix (al dels quartos del rei), en la divisa de l'aristocràcia cortesana de Madrid. Mentre l'or i la plata americans van inundar els passadissos de l'alcàsser de la “villa y corte”, a ningú li va convenir aturar aquella disbauxa. Una festa permanent amb invitació restringida a les oligarquies latifundistes castellanes: els “grandes de España”. El sistema fabricaria una cultura (si no era la cultura que havia fabricat el sistema) que duria al poder els corruptes més reputats de les classes dirigents. Per entendre-ho, i salvant les obligades distàncies cronològiques, els Lerma, Franqueza o Olivares —per esmentar-ne alguns— haurien ocupat les portades de la premsa no captiva, com a l'actualitat ho fan els escàndols Gürtel, Imelsa o Panamà —per esmentar-ne, també, alguns.

El mapa de la corrupció

El problema és que en aquella època no hi havia premsa. Ni lliure ni captiva. Però hi havia unes curioses xarxes d'informants infiltrades en els cenacles cortesans. Les elits de Barcelona, d'Amsterdam o de Lisboa tenien ple coneixement del recorregut —en el mapa de la corrupció— que dibuixaven els tresors dels Habsburgs hispànics: de les mines al calaix del rei i cap als fronts de guerra. Amb una fuita, formidablement copiosa que, amb una complexa arquitectura de la trama, desviava bona part del raig cap a les profundes i fosques butxaques de les oligarquies cortesanes. I va ser quan, precisament, les mines americanes van dir prou i quan, misteriosament, molts vaixells es van perdre per les immenses aigües atlàntiques que es van desfermar tots els dimonis. Algun dia s'haurà d'explicar la relació entre els pirates i les oligarquies cortesanes de Madrid —perquè la  complicitat d'aquestes amb la facció senyorial del bandolerisme català ja ha estat explicada.

Les raons flamenques

No cal fer un gran esforç per imaginar l'horror que devien sentir les elits mercantils catalanes, flamenques o portugueses. Lerma, Franqueza i Olivares havien creat i alimentat un forat negre que engoliria el projecte hispànic. Als Països Baixos ja havien deposat el monarca hispànic el 1581, però la guerra per la independència duraria sis dècades. Des de l'inici, les elits flamenques ho van tenir clar. El recurs fàcil hauria estat buscar la complicitat de la monarquia francesa. Però sempre van desconfiar dels Borbons i van fugir dels perfums tòxics que venien de París com del dimoni. La revolució flamenca se sustentaria sobre un poderós exèrcit armat per la rica burgesia del país i en l'aliança militar i mercantil amb Anglaterra. Després de sonades derrotes i d'haver sembrat el país de cadàvers, els hispànics se n’anaven amb el consol d'haver aconseguit evitar que els Borbons clavessin les piques als canals d'Amsterdam. La història castellana del “perro del hortelano”.

 

Mapa de les Províncies Unides dels Països Baixos (finals del segle XVII) / Font: Wikimedia Commons

Les raons portugueses

Tampoc cal gaire esforç per imaginar-se que les elits catalanes, flamenques o portugueses, amb les fosques expectatives que augurava el forat negre hispànic, haguessin projectat constituir-se en estats independents. A Portugal no ho van dubtar-ne ni un instant. La independència passava per ressuscitar l’última dinastia nacional. Crear un estat propi coronant un rei de la casa Bragança. I en aquest punt és on es dissipen tots els dubtes. Joan de Bragança (el primer monarca curiosament i sospitosament ressuscitat) estava casat amb una Olivares hispànica. Els Guzmán —el patrònim de debò dels Olivares— eren una curiosa tribu immersa en una cursa desbocada per convertir-se en un pol de poder. L'Olivares hispànic, un dictador que havia posat el rei a adobar els geranis del jardí, ja rascava amb la punta de les urpes el poder més absolut. Situar la neboda al tron d'una nació amb un imperi colonial assegurava la seva posició i contribuïa a culminar l'ambició familiar.

Mapa de Portugal (1560) / Font: Arxiu d'El Nacional

Les raons catalanes

Mentre tot això passava, Catalunya estava immersa en una devastadora guerra per consolidar la seva sobirania. I diem sobirania perquè en el decurs del conflicte (1640-1652) es va passar d'un règim republicà totalment independent (1641) a una curiosa i pintoresca fórmula monàrquica que convertia el Borbó francès en príncep de Catalunya. Canviar un Habsburg hispànic per un Borbó francès era el mateix que sortir del foc per caure a les brases. Per explicar-ho, i a vegades per justificar-ho, la historiografia catalana ha insistit molt en les urgències bèl·liques. Catalunya, a diferència de Portugal o dels Països Baixos, no tenia un exèrcit prou potent per fer front a la invasió hispànica. Però el cert és que darrere d'aquella reculada hi havia una lluita duríssima i soterrada a les institucions catalanes entre el partit de la república i el partit profrancès, que posa llum a la pregunta inicial: per què Portugal i els Països Baixos, sí, i Catalunya, no?

El mal negoci dels catalans

L'aliança amb França, que vol dir amb els Borbons francesos, va ser un mal negoci per a Catalunya que tindria conseqüències més enllà de la guerra. Amb el que s'ha dit, queda clar que el gos de l'hortolà no estava disposat que el gall francès li picotegés els enciams, les cols i les pastanagues. Malgrat la seva condició carnívora. I el gall francès no estava disposat a perdre bous i esquelles per sostenir la sobirania d'un Principat que, segons la previsió de París, seria pastura de l'absolutisme borbònic. Quan els catalans li van veure la cresta al Borbó, que vol dir les orelles al llop, ja era tard. El partit profrancès, amb la complicitat interessada dels amos francesos, havia desarticulat el partit republicà. I quan les autoritats del país van arrufar el nas al perfum de la flor de lis, el Borbó francès es va posar com un gall de panses i va ordenar a Mazzarino, el seu primer ministre, negociar amb Madrid un armistici favorable. Sense els catalans, per descomptat.

Mapa de Catalunya (1608) / Font: Arxiu d'El Nacional

El càstig espanyol

Les conseqüències més enllà de la guerra serien, al marge del retorn, mastegant vidres, a l'edifici imperial hispànic —amb una retallada considerable de l'autogovern—, l'amputació del país. La historiografia espanyola ha proclamat a bastament que la pèrdua dels comtats ultrapirinencs era el preu a pagar a França per la “traición catalana”. I no és fals. Però cal explicar que Lluís XIV i els catalans es dispensaven un odi mutu, per les raons explicades, i que el Borbó, que no hi volia tractes de cap mena, proposaria canviar el Rosselló i la Cerdanya per uns petits dominis Habsburg del Flandes francoparlant, actualment francesos. La rotunda negativa hispànica, tot i l'aparent benefici que representava, estaria justificada —ho testimonien les fonts— pel fet que a Madrid imperava una forta i ressentida ideologia punitiva, projectada cap a Catalunya, que imaginava i exigia un escarment exemplar: el preu a pagar pel desafiament seria la submissió i l'amputació.

 

Imatge principal: Mapa polític d'Europa. Taller de cartografia de Jan Blaeu (1650) / Font: Arxiu d'El Nacional