Acabem de “celebrar” el 25 de novembre, el dia internacional contra la violència de gènere. La violència de gènere a Espanya continua sent una xacra estructural, però en el medi rural adquireix dimensions específiques que la fan més difícil de detectar, denunciar i combatre. Crec que és bon moment per aturar-s'hi.

Diversos informes recents coincideixen en el fet que les dones que viuen en municipis petits afronten més barreres, una exposició més elevada i, en molts casos, un risc més alt de letalitat.

Segons els Observatoris Rurals de Violència de Gènere de la Federació d'Associacions de Dones Rurals (FADEMUR) i de la Federació Nacional de Dones Rurals (AMFAR), més del 50% de les dones assassinades per violència de gènere el 2024 vivien en municipis rurals, definits en molts casos com aquells amb menys de 30.000 habitants. Aquesta xifra és sorprenent, atès que la població rural representa un percentatge molt menor del total nacional.

Altres anàlisis situen aquest percentatge al voltant del 40% quan el criteri es fixa en municipis de menys de 20.000 habitants, cosa que igualment reflecteix un pes molt superior a l'esperat.

La letalitat, per tant, no disminueix en el medi rural; al contrari, en molts anys es concentra de manera desproporcionada en localitats petites.

Les barreres invisibles

Els estudis mostren que denunciar en un poble petit pot resultar extremadament difícil. La pressió social, la manca d'anonimat i la por a l'estigma condicionen enormement el comportament de les víctimes.

L'estudi institucional Mujeres víctimas de violencia de género en el mundo rural del Ministeri d'Igualtat —referència essencial per comprendre l'estructura del problema— explica que l'aïllament, la normalització cultural del control de la parella i la dependència econòmica són factors que actuen com a barreres estructurals perquè les dones rurals demanin ajuda.

Un informe qualitatiu complementari subratlla que moltes dones rurals no identifiquen com a violència certs comportaments per haver estat naturalitzats en el seu entorn, i que “fer el pas a denunciar és més complicat” que a les ciutats.

L'aïllament, la normalització cultural del control de la parella i la dependència econòmica frenen les dones rurals a demanar ajuda

Una de les dades més repetides en la investigació és la baixa utilització de recursos d'atenció i denúncia en el medi rural. En algunes anàlisis territorials s'observa que més del 90% de dones víctimes no havia recorregut a cap recurs formal (serveis socials, policia, centres d'atenció) abans d'una intervenció o d'un episodi greu.

Aquest subregistre no implica menor violència, sinó major invisibilitat.

Mentrestant, al conjunt del país, el Ministeri de l'Interior manté actives desenes de milers de casos sota el sistema VioGén, cosa que mostra l'extensió del fenomen en termes nacionals i serveix com a context per comprendre la magnitud del problema també en espais rurals.

La violència psicològica, econòmica i de control ambiental apareix de manera especialment intensa en el medi rural, segons l'estudi del Ministeri d'Igualtat. L'aïllament geogràfic i social incrementa el poder coercitiu de la persona agressora, que pot controlar la mobilitat, les relacions familiars i fins i tot l'activitat econòmica de la víctima. Aquests factors expliquen per què moltes dones romanen en situacions de maltractament durant anys, fins i tot dècades, abans de demanar ajuda.

Recursos insuficients, respostes específiques

Organitzacions com FADEMUR han impulsat iniciatives pilot com "espais segurs" en pobles petits, pensats per oferir acompanyament discret i accessible a dones que no volen o no poden desplaçar-se a serveis urbans. Un exemple recent és el creat a Sant Esteve de Llitera (Osca), on es va habilitar un punt segur en col·laboració amb col·lectius rurals.

Els informes recomanen reforçar la presència de professionals especialitzats en municipis rurals, potenciar unitats mòbils d'atenció, realitzar campanyes de sensibilització adaptades a la cultura rural i desenvolupar programes d'ocupació i apoderament econòmic femení.

La violència de gènere en el medi rural no és menor, sinó més silenciosa; no és més lleu, sinó sovint més letal

Tot i que existeixen estudis rellevants, com els publicats per la Delegació del Govern contra la Violència de Gènere o els observatoris rurals, encara falten dades desagregades homogènies i enquestes específiques recents que mesurin l'evolució del fenomen després de la pandèmia. Diversos observatoris assenyalen que cada institució fa servir criteris diferents per definir “ruralitat”, cosa que dificulta comparacions precises.

Malgrat això, els patrons emergeixen amb claredat: la violència de gènere en el medi rural no és menor, sinó més silenciosa; no és més lleu, sinó sovint més letal.