El món del turisme, dels serveis associats i de les transaccions immobiliàries que l’acompanyen continua movent diner negre de l’economia. No ho és tant per la seva generació prou general amb allò d’"amb factura o sense", típic d’autònoms i de petites empreses sota l’estimació objectiva singular, com per les oportunitats de blanqueig en transaccions immobiliàries. Certament, no tant les empreses grans com les petites i mitjanes, també d’hostaleria, que limiten els beneficis declarats acceptant, allà on poden, ingressos fora de comptabilitat oficial.  Alguns utilitzaran aquests diners per compensar després hores extres dels seus treballadors, sovint amb el vistiplau d’aquests. Altres amaguen allò que no els marquen els subministraments dels proveïdors, respecte del que les finques rurals i l’agroturisme resulten molt goloses. Són diners tots ells que escapen al fisc de manera desvergonyida.

Per no referir-me a l’illa en la qual vaig néixer, prometo que he vist en directe com a un dels restaurants més grans de Palma, reconeguts paellers i per portar a casa bons menjars, ofereix un descompte publicitat d’un 20 % sobre el preu si hom paga en cash. Una barbaritat que vol dir que el que s’estalvia amb el frau és clarament més del 20 %, que no és, òbviament, la comissió bancària. Amb l’ecotaxa és notori també que petits establiments no mostren correspondència entre el que ells ingressen i les pernoctacions que realment fan. I no diguem ja el que representa l'oferta il·legal. Més a la borsa del frau.

No diré allò que "Hacienda somos todos", ja que no vull fer riure a ningú d’un problema prou seriós que amenaça el finançament de l’estat del benestar. Aquestes borses de diner negre afecten múltiples aspectes de l’economia i embruten les xifres de la renda per càpita que detecta la Comptabilitat Nacional. O incideixen en la seva distribució, ja que no tothom té les mateixes possibilitats de fer frau. Així, per exemple, quan s’ha de demanar un préstec i mostrar una nòmina, o quan cal la declaració de guanys a l’impost de societats per optar a un concurs, quan el que el banc sap del prestatari és molt més que el que l’entitat pot mostrar formalment al Banc d’Espanya per la seva cobertura de riscos. I el frau actua simètricament en benefici del defraudador a l’hora de demanar, per exemple, una beca o una subvenció per ingressos dels quals no es tenen coneixement oficial. Un plus addicional pel frau inicial!

No és aquest un fenomen exclusiu del sector de serveis, però a les zones turístiques s’ajunten la major part d’aquells factors. Aquestes borses de diners es veuen sovint en un consum excessiu i en viatges de famílies amb despeses que no quadren amb les rendes oficials. També es blanquegen recursos amb transaccions mercantils que, en alguns casos, àdhuc a les notaries es veuen de tant en tant acords de darrera hora extraoficials.

La falta de consciència social, i sovint la queixa contra l’estat de les coses que gestionen els nostres polítics, adoben amb impunitat aquells comportaments. Fins i tot hem arribat, com a societat, a fer reconeixements o a dedicar carrers a defraudadors declarats o a ciutadans nostres que, en realitat, ho han sigut fiscalment de països estrangers. Entenc que aquestes coses no se solucionen d’un any per l’altre, essent canvis estructurals per a societats encara poc democràtiques com la nostra. Penseu sinó en acords de pagar per reduir penes i no entrar a la presó d’alguns empresaris, o en moltes actuacions de jutges i fiscals que, al crit de "quien pueda, que haga", ens han convertit en la riota d’Europa. I mira que aquesta últimament no passa pel seu millor moment! Reconèixer tot això hauria d'evitar fer capullades des de les institucions. De manera que qui té càrrec polític o representa sectors socials o empresarials ha de ser conscient que ha de donar exemple de bona ciutadania fiscal si es vol estalviar el riure sorneguer de molts.