Donald Trump ha rebut una bufetada electoral. Els demòcrates han recuperat la Cambra de Representants i també el Senat, on els republicans confiaven a conservar la majoria. Han guanyat fins i tot en estats que Trump es va emportar el 2024. El resultat ha estat contundent. Pot ser una prèvia del que succeeixi a Espanya, però amb els colors invertits. Però no me'n vull anar del tema. Trump ha dit que, si ell hagués estat a la papereta, un altre gall hauria cantat. Però és que Trump va demanar votar com si ell figurés a la papereta! En fi, l'ego dels polítics.

El tomb és un bon recordatori que els països democràtics continuen sent governats per les urnes. Ens havíem acostumat a veure Trump governar com si pogués fer el que volgués. I estem tan envoltats de dirigents que fa dècades que són al poder que fins i tot havíem començat a pensar que Trump podia durar indefinidament. Doncs no. En democràcia, ningú és per sempre. Avís per a navegants.

I ara anem a l'econòmic. Què canviarà? Bastantes coses, encara que no totes. El Congrés podrà frenar noves lleis, condicionar el pressupost, obrir investigacions i bloquejar certs nomenaments. El Senat controla la confirmació de jutges, ambaixadors i responsables d'organismes reguladors. La Cambra controla l'inici de qualsevol procés de destitució (encara que, la veritat, no veig un impeachment). I ambdues cambres decideixen sobre despesa, impostos i sostre de deute.

Resultarà molt més difícil aprovar noves rebaixes d'impostos o estímuls. No obstant això, això tampoc garanteix una reducció del dèficit

Crec que la primera conseqüència serà fiscal. Resultarà molt més difícil aprovar noves rebaixes d'impostos o estímuls. Tanmateix, això tampoc garanteix una reducció del dèficit. Allianz calcula que podria passar del 6,2% del PIB el 2026 al 6,6% el 2027. Per què? Perquè un Congrés dividit pot bloquejar reformes i, al mateix temps, assolir compromisos que augmentin la despesa. A més, tornaran les amenaces de tancament de l'Administració i les negociacions agòniques sobre el sostre de deute.

La segona qüestió són els aranzels. Els demòcrates podran investigar-los, sotmetre'ls a votació i intentar reduir-los. També podran pressionar utilitzant els pressupostos. Però Trump conserva el veto i manté instruments executius per imposar gravàmens sota determinades lleis comercials. James Smith, economista d'ING, fins i tot creu que el bloqueig parlamentari podria empènyer-lo a recórrer encara més als aranzels. Per tant, no esperem necessàriament una normalització comercial immediata.

La tercera conseqüència afecta la regulació. El Senat podrà frenar nous nomenaments a la Reserva Federal, organismes financers, agències ambientals o autoritats de competència. Les comissions parlamentàries podran citar empreses i responsables públics. Hi haurà més control sobre intel·ligència artificial, energia, sanitat i mercats financers. Per a les empreses això significa una cosa bastant senzilla: menor capacitat de Trump per canviar les regles, però més incertesa sobre quines podran aprovar-se.

Jo ja havia escrit precisament aquí a ON ECONOMIA que la pregunta important era quant quedaria de Trump quan abandonés la Casa Blanca. Aquestes eleccions començaran, a partir de gener, a donar-nos aquestes respostes.

L'economia, enemiga de la incertesa, s'enfronta a dos anys en què qualsevol cosa que es provi no se sabrà si continuarà o no

Segurament, el Partit Republicà mourà fitxa. Tan bon punt un president perd unes eleccions legislatives, molts congressistes comencen a calcular el seu futur sense ell. Trump acaba el seu mandat el 2028 i no pot presentar-se una altra vegada. Els candidats republicans hauran de decidir fins a quin punt els convé continuar vinculats a una figura que acaba de perdre les dues cambres. Trump té els dies comptats.

No obstant això, queden dos anys. I Trump continuarà amb mà de ferro i com si concentrés tot el poder. I, com he explicat, congressistes i senadors demòcrates tindran majoria per oposar-se. Els Estats Units s'enfronten a dos anys dificilíssims i l'economia, tan enemiga de la incertesa, s'enfronta, al mateix temps, a dos anys en què realment qualsevol cosa que es tiri endavant no se sabrà si continuarà o no.

Les espases estan enlaire.