Hi ha una forma de mandra intel·lectual que es disfressa de mètode i consisteix a cercar un model que ja funcioni, declarar-lo equivalent al problema nou i copiar les conclusions. La feina sembla feta, però en realitat no va començar.

El debat sobre la renda bàsica universal ofereix ara mateix un exemple perfecte. La idea és que l'Estat pagui a tots els ciutadans un ingrés fix, sense condicions i per a tota la vida, treballin o no. La discussió és vella, però l'avenç de la intel·ligència artificial la va tornar urgent. Si les màquines faran la feina, algú ha de pensar de què viurà la gent i, sobretot, què farà la gent. Com que els assajos formals de renda bàsica són petits, breus i poc concloents, els analistes van sortir a caçar experiments naturals; i així en van trobar dos, encara que cap serveix.

El primer va ser la pandèmia. Durant els confinaments, els governs de mig món van pagar a milions de persones perquè es quedessin a casa seva. Allò es va assemblar superficialment a una renda bàsica amb diners sense una contrapartida laboral immediata. Però la semblança acaba aquí. Els pagaments no van ser universals, van dependre en molts països de l'ocupació o de l'ingrés previ i, sobretot, tenien data de venciment; és a dir, la gent sabia que s'acabava. Ningú reorganitza la seva vida al voltant d'un xec provisori, i el que la pandèmia va mesurar va ser la conducta de persones en pausa, esperant tornar, tancades a més per la por i per decret. Res d'això s'assembla a una vida normal amb un ingrés garantit per sempre.

El segon model acaba de proposar-lo Stephen Bush al Financial Times, en una columna de principis de setembre de 2026. La seva tesi és enginyosa, el veritable assaig de la renda bàsica ja existeix i es diu jubilació. La pensió estatal és una transferència de diners gairebé incondicional a milions d'adults a tot el món desenvolupat. Bush mira llavors els jubilats i n'extreu lliçons. Així, observa que molts continuen treballant per gust, que altres fan tasques voluntàries com cuidar nets o guiar visites en un museu, i que una porció que no fa res d'això cau de vegades en caus digitals i en ideologies extremes. Conclou que la feina importa més enllà del sou i que una societat de renda bàsica necessitarà ocupacions humanes protegides.

Si les màquines faran la feina, algú ha de pensar de què viurà la gent i, sobretot, què farà la gent

La conclusió final pot ser certa, però el model és fals a partir del mateix motiu que la pandèmia, encara que costi més de veure. Així, el jubilat també sap que la seva situació s'acaba, perquè es talla la seva vida.

Aquesta és la dada que falta en l'anàlisi, és estar a la vora de la mort. Tot el que una persona fa a 75 anys ho fa davant la mort. S'acomiada, ordena, llega, es distreu del que ve. El jubilat que guia turistes en un museu no mostra el que fa un ésser humà alliberat de la feina, sinó el que fa algú a qui se li acaba el temps. El retirat decideix què fer amb l'etapa que li queda, per la seva banda el jove amb renda bàsica hauria de descobrir què fer amb tot el temps que té. No són variants del mateix experiment, sinó preguntes diferents. Ajuntar en una mateixa categoria el que se n'està anant i el que tot just arriba és, dit amb suavitat, poc seriós.

Hi ha una segona diferència, i és la que cap defensor del model pot contestar. El jubilat arriba a l'oci ja format. Té una identitat, estalvis, amics, hàbits, disciplina, una idea de si mateix, tot construït en 40 anys de feina. El receptor d'una renda universal començaria la seva vida sense aquesta bastida, i això és el que està en discussió. Usar jubilats per estudiar la vida sense feina és com investigar l'efecte de l'eliminació de l'escola observant què fan els graduats universitaris en les seves vacances. El graduat llegeix, s'organitza sol i aprofita el temps precisament perquè va passar 20 anys modelat per la institució que l'experiment acaba de retirar. La jubilació pot ensenyar què fa una persona que deixa de necessitar la feina. No obstant això, no ensenya què fa una persona després de convertir-se en qui és, sense passar per aquesta etapa.

La pensió, a més, no arriba com un regal perquè el jubilat sol percebre-la com un dret guanyat amb dècades de feina i aportacions, i la psicologia de cobrar el que un sent propi no és la de rebre una transferència sense història. Una renda universal naixeria sense aquest relat que la legitima.

Convé desconfiar de qui arribi amb un model sota el braç perquè reemplaçarà una resposta amb una manera elegant de no pensar

Finalment, el model descarta els jubilats que continuen treballant per necessitat, com si fossin soroll estadístic. No ho són i són evidència contra una premissa de l'experiment. Si la transferència no arriba per retirar la necessitat econòmica de treballar, llavors ningú observa què passa quan aquesta necessitat desapareix.

Queda la pregunta de fons. Si els dos models fallen de manera tan visible, per què s'utilitzen. La resposta és la temptació del principi, pensar sense model és car. Alguna cosa ja va passar, es mira el que va succeir, es copia la conclusió i l'article s'escriu sol. És la nova mandra intel·lectual, i prospera perquè el tema de veritat és incòmode. Mai en la història una societat sencera va viure sense necessitat de treballar tenint tota la vida al davant. No hi ha precedent ni experiment natural.

La renda bàsica universal arribaria sense assaig general. La resposta és que no sabem què li fa a una persona jove una vida sencera sense feina, i esbrinar-ho exigeix pensar el problema nu, sense crosses històriques. Convé desconfiar de qui arribi amb un model sota el braç perquè reemplaçarà una resposta amb una manera elegant de no pensar.

Les coses com són.