Els canvis organitzatius en les empreses, facilitats pel procés de digitalització, han consolidat les diverses formes de teletreball. La pandèmia l'ha accelerat, de manera que, encara que s'ha produït un cert reflux, l'extensió avui dia del teletreball constitueix un fenomen irreversible. És cert que, davant un teletreball a temps complet durant la pandèmia, s'ha passat a un model majoritàriament mixt, part presencial i part a distància, a l'extrem que paradoxalment a la fórmula més estesa a la pràctica no se li aplica la llei específica sobre treball a distància, ja que no se sol superar el 30 % d'activitat a distància que constitueix el pressupost d'aplicació de la norma.

Encara que sigui quantitativament menys important, una realitat que comença a assentar-se és la del teletreball transnacional es produeix quan el treballador resideix en un Estat, però presta els seus serveis a distància per a una empresa establerta en un altre de diferent. Es tracta d'un presumpte singular, que ha de ser analitzat tant des del punt de vista econòmic com des de la perspectiva jurídica.

Des del punt de vista econòmic, la riquesa creada per aquests treballadors es produeix en l'Estat en el qual se situa l'empresa per a la qual es treballa, fins i tot podria entendre's que el treballador es troba bàsicament en el mercat de treball d'aquest país i no en el que resideix. Al mateix temps, l'Estat en el qual resideix no és indiferent a aquesta manera de treballar, des de l'instant en què el treballador en consumeix essencialment en aquest un altre, jugant la seva retribució un paper similar, fins i tot més intensa, al de les tradicionals remeses dels antics emigrants; de la mateixa manera que gaudeix dels serveis públics que li proporciona el país de residència. Aquesta diversificació d'impacte del treball transnacional és el que condiciona, o almenys hauria d'orientar la política legislativa que en el seu cas s'hauria de realitzar a l'efecte, tant pel que es refereix al règim laboral com de pagament d'impostos.

Centrats en la perspectiva laboral sorgeixen com a necessàries algunes regles que afrontin les seves especialitats, protegeixin degudament la posició del treballador i proporcionin seguretat jurídica. A tal efecte, l'únic concret que existeix és una previsió puntual, en una norma molt recent, respecte de l'autorització per treballar i de residència dels estrangers extracomunitaris que es trobin a Espanya desenvolupant aquest tipus de teletreball transnacional. La seva finalitat bàsica és facilitar i incentivar aquestes formes de teletreball, aprofitant els al·licients climàtics i de forma de vida aquí, en la mesura que aporten notables ingressos en termes de consum nacional. El que es fa en concret és concedir automàticament l'autorització per treballar, sigui com a assalariat o com a autònom, aquells professionals qualificats que acreditin ser graduats o postgraduats d'universitats de reconegut prestigi, formació professional i escoles de negocis també de reconegut prestigi o bé amb una experiència professional mínima de tres anys. Aquesta autorització permet fins i tot al titular treballar per a una empresa ubicada a Espanya, sempre que això no superi el 20 % del total de la seva activitat professional. Per a la resta, s'entén que s'hauran de sotmetre al procediment ordinari d'autorització de treball i residència.

En tot cas, més enllà d'aquesta concreta regla, res no es preveu respecte d'alguns aspectes que poden resultar clau en el règim laboral d'aquest teletreball transnacional, la qual cosa pot derivar en situacions d'inseguretat jurídica i, particularment, de vulnerabilitat d'alguns d'aquests treballadors i professionals.

L'assumpte més delicat i problemàtic és el de determinar la legislació nacional aplicable a aquestes situacions, tant la laboral si es tracta d'un assalariat com la civil o mercantil si es tracta d'un autònom. La qüestió inclou a tota mena de teletreball transnacional, també al dels espanyols i comunitaris que teletreballin a Espanya per a empreses establertes fos, com la d'espanyols o estrangers residents va ser que teletreballin per a empreses ubicades a Espanya. A l'efecte, tenim un Reglament de la Unió Europea, sobre la llei aplicable a les obligacions contractuals, que afecta tots els supòsits possibles i imaginables de teletreball transnacional. Tanmateix, es tracta d'una norma complexa en la seva aplicació i interpretació, que col·loca en situació d'enorme debilitat als autònoms i que s'ha quedat antiga perquè quan es va aprovar (2008) de cap manera estava pensant en una realitat com el teletreball transnacional, inexistent a la pràctica en aquell moment. Respecte dels autònoms, la regla és simplement la llibertat de pacte dels contractants d'aplicar-ne una legislació o l'altra estatal, la qual cosa a la pràctica per a molts pot determinar que l'empresa clienta decideixi la normativa que li és més favorable, per tant, la que implica menor tutela per a l'autònom. Respecte dels assalariats, es presenta una certa dificultat en la determinació de la regla principal de garantia mínima de protecció, consistent que s'asseguren els estàndards laborals del país en el qual o, si no n'hi ha, a partir del qual el treballador faci el seu treball habitualment. Es pot interpretar que això significa que al teletreballador assalariat que resideixi aquí se li garanteixen almenys els estàndards de protecció de la legislació laboral espanyola; encara que aquesta sigui la interpretació més plausible, no deixa de plantejar la seva possible discussió i fins al present no tenim sentències que l'aclareixin. En tot cas, els qui podrien estar en situació de més desprotecció serien els qui teletreballin com a assalariats per a empreses establertes a Espanya, residint en països on la legislació laboral sigui molt menys protectora que la nostra. En definitiva, aquest panorama està cridant a una revisió del Reglament de la Unió Europea, en termes tals que prenguin en consideració de manera específica aquesta realitat emergent del teletreball transnacional. Més enllà de l'anterior, quan s'apliqui la regulació del treball a distància del nostre país, es poden presentar problemes de determinació del conveni col·lectiu aplicable, ja que és absurd referenciar-lo a la seva adscripció a un centre de treball anés del territori espanyol, de manera que es fa necessari que els mateixos convenis determinin el seu àmbit d'aplicació per a qualsevol classe de teletreball.

Finalment, com a efecte derivat de l'assumpte precedent, es troba la determinació del sistema nacional de protecció social a què s'integrarien aquests treballadors. Sense poder entrar en més detalls, si ens referim a la seva possible integració en el nostre sistema de Seguretat Social, la resposta és més senzilla si el referim a les prestacions no contributives, però més problemàtica per a la Seguretat Social contributiva. Per a les prestacions no contributives, el criteri és el de la residència: se'ls reconeixen a tots els espanyols que resideixin al territori espanyol, així com als estrangers que resideixin legalment aquí. Respecte del braç contributiu, l'exigència és que "exerceixin la seva activitat en territori nacional", el que de nou introdueix alguns dubtes sobre si qui realitza un teletreball transnacional residint a Espanya ho fa o no al territori espanyol; hi ha arguments fundats per decantar-se per una resposta afirmativa a aquesta qüestió, però no es pot ocultar que alguna discussió es podria produir. El raonable és que se'n vagi en paral·lel: si s'aplica la legislació espanyola per al vessant laboral i professional, el treballador s'hauria d'integrar al braç contributiu de la Seguretat Social espanyola i viceversa. Això sí, de nou, els dubtes aconsellarien una intervenció legislativa de clarificació, amb la vista posada en la protecció més gran possible en aquests casos. A aquests efectes, s'ha de treure tot el partit possible a la previsió legal que permet al Govern establir mesures de protecció social en favor dels espanyols no residents a Espanya, d'acord amb les característiques dels països de residència.