Aquesta última setmana ha estat, un any més, un desastre des del punt de vista de la productivitat laboral. Abans de desgranar l'assumpte per parts, potser convé aclarir quin ha de ser l'esperit d'un calendari de festivitats en un país. Els dies festius responen al respecte envers efemèrides religioses i tradicions populars. A ningú no se li ocorreria canviar el dia de Nadal, per tradició secular. De la mateixa manera que l'u de gener és any nou o el 24 de setembre la Mercè o patrona de la ciutat de Barcelona. Si movem aquesta data, hi pot haver barricades als carrers de la ciutat comtal, de la mateixa manera que si movem l'Almudena muntarem un ciri a Madrid.

Però més enllà d'algunes dates que no ofereixen discussió, n'hi ha d'altres on el criteri prevalent hauria de ser el laboral o econòmic. Els dies festius del 6 de desembre i 8 de desembre, per la Constitució i la Puríssima Concepció, la veritat que són ben discutibles des del punt de vista social. Dos dies festius separats per un dia laboral produeixen, d'any en any, tota mena de combinacions en els que la gent es guarda dies que, ubicats amb art, produeixen períodes de fins a deu dies seguits de festa en un mes brevíssim en el laboral, ja que, a partir del 24 de desembre, queda gairebé liquidat per les vacances de Nadal. Qui hagi fet el superpont i la seva empresa tanqui per Nadal, haurà treballat només dotze dies. Dotze dies l'últim mes fiscal i on moltes empreses es juguen l'any és una insensatesa. Però el dret laboral no admet cap discussió i, tret de pacte sindical amb l'empresa, ningú no es pot oposar.

Un mes amb 12 dies de feina pot reduir la productivitat anual en mig punt percentual. Estem parlant de milers de milions d'euros

Algú pot pensar que exagero. Però caigudes de productivitat d'un punt percentual tenen impacte econòmic. Un mes amb 12 dies de feina pot reduir la productivitat anual en mig punt percentual. Estem parlant de milers de milions d'euros.

D'altra banda, a Espanya, tenim el mal costum de situar dies per a festes locals (les mateixes festivitats de cada municipi) i les anomenades de lliure disposició per a nens que, no s'ho perdin, les decideixen les mateixes escoles i instituts. Als polítics se'ls omple la boca quan parlen d'igualtat de drets i de conciliació, però la conciliació hauria de començar per allà, per una bona gestió del calendari de festivitats del país. Els professionals amb fills en edat escolar, que són milions, acaben, lògicament, per alinear els calendaris escolars amb els laborals. I això complica encara més el tema. Les festivitats, siguem sincers, tenen ja poc de religiós. Quanta gent va a missa el dia de la Immaculada Concepció? Hi ha infinitat d'efemèrides al voltant de la Verge Maria, per la qual cosa podria moure's aquell dia a un altre, igual com la Constitució podria moure's a qualsevol dia rellevant de la Transició espanyola. Que ningú no posi el crit al cel. No passaria res.

Una altra manca de la gestió econòmica dels calendaris anuals és la rigidesa amb els dies de la setmana en què cau cada dia festiu. Hi ha països on, automàticament, quan un dia festiu cau en dimarts, dimecres o dijous, es mou a dilluns o a divendres, de manera que la gent pugui gaudir de diversos dies seguits i que la setmana laboral no es vegi interrompuda, ja que se sap que són precisament els dies alterns de feina i festa els que produeixen ineficiències i caigudes de productivitat.

D'altra banda, tenim el desfasament organitzatiu de les festes municipals de les grans ciutats o capitals i comunitats autònomes. Perquè els madrilenys reben trucades de feina de qualsevol ciutat el dia de Sant Isidre i els catalans reben trucades l'11 de setembre, la Diada. Entenc que aquestes situacions són més difícils, atès el caràcter polític de tals dates. Però això s'afegeix al galimaties anterior.

Aquesta setmana ha estat un drama en el laboral per a qui tingui un mínim de responsabilitat al seu organigrama. Comandaments intermedis cap a dalt han hagut de bregar amb nens, maletes, trucades, videoconferències, deadlines, lliuraments, reports i vendes.

No pretenc ser economicista. Entenc el primer que tot dia festiu té una component social, religiosa o tradició. Però considero també que, en un món global i competitiu com estem, cal començar a incorporar el vessant econòmic, ni que sigui com a criteri addicional, en el disseny del calendari anual de festivitats.