Aquesta setmana, Donald Trump, durant una visita a les obres de renovació de l’edifici de la Reserva Federal, a Washington, no només va criticar el cost de les reformes de l’edifici (només això ja resulta insòlit), sinó que va aprofitar l’acte per llançar una ofensiva directa contra Jerome Powell pel que fa a la seva gestió dels tipus d’interès del dòlar americà.

Trump ha protagonitzat un episodi que, més enllà de l’anecdòtic, posa el focus en una qüestió clau per a qualsevol sistema econòmic avançat: la independència dels bancs centrals.

En la mateixa roda de premsa i publicacions a les xarxes socials, Trump va exigir una baixada immediata dels tipus d’interès (a més, especificant que els volia al 3 %!), va qualificar d'“inacceptable” la política actual de la Fed i va amenaçar de canviar la direcció de la institució abans d’acabar el mandat.

No és la primera vegada que Trump pressiona públicament la Reserva Federal.

L’escena, presenciada per mitjans internacionals, va ser replicada in situ pel mateix Powell, que va desmentir els costos de les obres de l’edifici de la Fed anunciats per Trump i va defensar el criteri tècnic amb què s’està gestionant la política monetària actual.

Realment preocupant.

La independència dels bancs centrals és una pedra angular dels sistemes democràtics moderns

La notícia obliga la ciutadania a recordar per què existeix quelcom tan aparentment tècnic com la independència dels bancs centrals, i per què és una pedra angular dels sistemes democràtics moderns.

Un banc central té tres mandats fonamentals: mantenir l’estabilitat de preus, afavorir la plena ocupació i garantir el bon funcionament del sistema financer. Són objectius interrelacionats, i la seva gestió passa en gran part pel control dels tipus d’interès, és a dir, del preu dels diners.

Quan els tipus pugen, s’encareix el crèdit i es refreda l’economia: es redueix el consum, es frena la inversió i, amb això, també es redueix la pressió inflacionista. Però, alhora, apujar tipus pot perjudicar el creixement i posar en perill l’ocupació.

Per contra, quan baixen, s’estimula l’economia, però es corre el risc de sobreescalfar-la i provocar bombolles o inflació.

Els tipus són, per tant, el termòstat de l’economia. La seva regulació afecta milions de decisions diàries: hipoteques, préstecs, salaris, inversió empresarial o tipus de canvi i, en definitiva, el comerç internacional.

La gestió dels tipus d’interès i de la quantitat de diners en circulació, feta amb criteris electorals o polítics, pot arruïnar un país.

Els tipus són el termòstat de l’economia. Per això la seva gestió ha d’estar en mans tècniques, no polítiques.

Per això la seva gestió ha d’estar en mans tècniques, no polítiques. Perquè si els governs tinguessin el control sobre els tipus, seria temptador abaixar-los en anys electorals per generar un creixement artificial, tot i que això suposi inflació futura. O imprimir diners per finançar despesa pública directa, tot comprometent l’estabilitat macroeconòmica a mitjà termini.

Diversos estudis de l'FMI i del BCE han demostrat que els països amb bancs centrals independents tenen una inflació més baixa, més estabilitat a llarg termini i una confiança més gran dels inversors internacionals. És a dir: tenen economies més sanes.

Quan la independència d’un banc central desapareix, el resultat és sempre estrepitós. L’Argentina i Veneçuela, per posar exemples recents, ho evidencien: en ambdós països, els bancs centrals van ser sotmesos al poder executiu. Es va permetre l’emissió descontrolada de diners per finançar despesa pública, es van falsejar estadístiques i es van mantenir tipus artificialment baixos. Quin va ser el resultat? Hiperinflació, enfonsament de la moneda, fugida de capitals i empobriment massiu de la població.

Fins ara, això només passava en economies inestables o en sistemes amb institucionalitat feble. Però el que hem vist aquesta setmana als EUA —una de les democràcies més consolidades del món— és al·lucinant. I reflecteix una tendència més àmplia que estem observant en aquesta era: una erosió creixent de les institucions independents.

No només en política monetària. També en l’àmbit judicial, en la fiscalitat, en els mitjans públics. Governants de diferents signes i ideologies empenyen cada vegada més cap a un model de concentració de poder, en què la separació de poders es presenta al públic com un obstacle i no com una garantia.

Aquesta és l’amenaça.

Governants de diferents signes i ideologies empenyen cada vegada més cap a un model de concentració de poder

Ara que tant es parla d’armes de destrucció massiva, us asseguro que un banc central també ho és. Però en l'àmbit domèstic. És una forma de guerra civil econòmica. Per a l’exterior, Trump utilitza els aranzels. Per a l’interior, vol posar les mans a l’arsenal del banc central del seu país.

Sense separació de poders, sense països capaços de dir “no” quan el poder polític travessa línies vermelles, els estats de dret trontollen i es dilueixen.

La manca d’educació financera i política fa que el ciutadà mitjà no qüestioni aquestes declaracions o intrusions en institucions la llibertat i independència de les quals són clau.

I quan això passa, el perill no és només l’economia.

Perilla la democràcia.