La indústria europea està en descomposició. És una evidència per a qualsevol ciutadà europeu que surti al carrer de tant en tant: no és possible assolir un 25% de destrucció de llocs de treball industrial a Espanya entre l'any 2000 i l'any 2025 sense que tots nosaltres coneguem algú que ha perdut la feina, algun negoci que ha tancat permanentment o un company o companya que passa per una situació professional problemàtica al sector industrial. Aquesta dada ens hauria de preocupar enormement, per diverses raons. La primera, evidentment, per la seva dimensió: estem dient que es destrueix una mitjana de l'1% de llocs de treball industrials cada any, la qual cosa s'extrapola a quedar-nos sense indústria l'any 2100. La segona, perquè aquesta destrossa s'esdevé de forma força lineal en un quart de segle: si bé hi ha alguns pics de destrucció industrial concrets, com l'any 2022 amb la crisi energètica derivada de la invasió d'Ucraïna o, en menor mesura, la pandèmia de la Covid el 2020, és matemàticament incorrecte atribuir tots els problemes a aquests shocks. La tendència de greu desindustrialització és subjacent, anterior a aquests fets, i cal buscar-ne l'origen en la manca de competitivitat del continent, molt relacionada amb els excessos regulatoris. També ens ha de preocupar que aquesta onada sostinguda de destrucció de llocs de treball industrial vingui després de la pràctica desaparició de sectors sencers, com el de la indústria tèxtil, en crisi els anys setanta i vuitanta. 

Tot això és el que apuntava Mario Draghi al seu informe. Obvietats que, malgrat tot, van ser rebudes per la Comissió Europea amb un efusiu agraïment, com si hagués desvetllat la recepta secreta de la Coca-Cola. Un any després, no s'ha assolit ni un 10% de l'execució de les mesures que Draghi reclamava - un any en el qual previsiblement perdrem un 1% més dels llocs de treball industrials, però no sembla que aquesta pressió doni com a resultat cap mena de pressa dels euròcrates per canviar el rumb. De fet, tot al contrari: inexplicablement veiem com s'estan accentuant els problemes que apuntava l'informe, el temps perdut i la inversió improductiva de les empreses en adaptacions regulatòries del tot innecessàries.

La setmana passada vam viure l’enèsima situació d’aquestes característiques, que aquest cop té a veure amb l’anomenada EUDR: European Union Deforestation Regulation, o regulació europea contra la deforestació. Sota aquestes sigles s’amagava un projecte de directiva d’obligat compliment per a totes les empreses europees de les cadenes de valor de la fusta (i, per tant, els mobles, el paper i cartró...), el cacau, la soja, el cafè i l’oli de palma, entre d’altres, que plantejava el següent: el cultiu original del producte haurà de quedar registrat amb les seves coordenades GPS, que s’introduiran a un aplicatiu web de la UE anomenat “Traces”, juntament amb una dotzena de fitxers PDF adjunts – declaracions responsables de tota mena, permisos i paperassa diversa. Tot plegat generarà un codi de validació, que constarà a l’albarà d’entrega del tronc d’arbre, o del gra de cafè, fins al següent operador: el fabricant de taulers de fusta, de cel·lulosa, de cafè molt o del que sigui. Aquest fabricant haurà d’introduir tots els codis de validació dels seus proveïdors al sistema “Traces” i vincular-los als seus lots de producte fabricat, acció que, en cas que encaixi, li donarà accés a un nou codi de validació que passarà al següent actor de la cadena de valor: el fabricant de càpsules de cafè, o de paper, o del que sigui. Si en tot aquest viacrucis hi ha un número erroni, o una quantitat que no acaba d’encaixar, s’atura tot: no es pot procedir amb aquella activitat, i el lot queda arraconat fins que els tiquets de suport tècnic enviats a Brussel·les intentin posar llum a la incidència. Com és evident, la Comissió Europea no és ningú per dir a tercers països com Marroc o Turquia el que han d’exigir a les seves importacions, de tal manera que tot plegat previsiblement seria inefectiu per acabar amb cap mena d’abús a l’Amazones. Abusos que, per altra banda, avui en dia ja no eren atribuïbles a l’omissió dels europeus, en la mesura que disposem d’instruments com les certificacions FSC i PEFC, àmpliament esteses a casa nostra per responsabilitat corporativa. Si el que es considerava problemàtic era la manca d’obligatorietat d’aquestes garanties, potser era més senzill fer una norma establint que cada empresa europea havia de triar-ne una obligatòriament, la que volgués, en lloc de dissenyar-ne una de nova i més enrevessada que totes les anteriors.

Un any després, no s'ha assolit ni un 10% de l'execució de les mesures que Draghi reclamava

Aquesta norma havia d’entrar en vigor l’1 de gener de 2025. L’octubre de 2024, les empreses afectades es trobaven en una situació curiosa: no disposaven d’accés a la versió en proves de l’aplicatiu web perquè la sol·licitud d’accés consistia a enviar un e-mail a una tal Katherina: la mateixa persona per a tots els fabricants de fusta, paper, cafè, productes de cacau i soja de tota la UE. Evidentment, la safata d’entrada d’aquesta senyora va quedar sepultada, i la norma es va endarrerir un any. Enguany les coses semblaven més madures a nivell informàtic, però per aquí al mig ha aparegut un vent de cara: els aranzels de Trump no creen un context procliu a afegir friccions al comerç internacional. Així que, de nou, a dos mesos de l’entrada en vigor obligatòria i mentre els operadors afinaven els darrers detalls tècnics, com el nom dels camps al seu sistema SAP, ha arribat la notícia d’un any més de pròrroga. Les males veus diuen que caurà definitivament. Però no s’atreveixen a dir-ho, de la mateixa manera que no s’atreveixen a dir que el problema és que Europa no és competitiva i tot aquest circ li fa perdre encara més competitivitat. L’excusa oficial és que “el sistema informàtic potser no aguantaria tots els documents que les empreses hi penjaran”, atès que en el període de proves “han observat que són molts més dels previstos”. Han tocat os: desconeixen la realitat industrial. Un desconeixement que, en aquesta ocasió, haurà costat 1.500 milions d’euros d’adaptacions tecnològiques i integració de plataformes informàtiques que aniran a les escombraries, segons algunes estimacions.

Aquest és el context en el qual s’ha de valorar el progrés en la implementació de les recomanacions de l’informe Draghi.