Després de diversos anys donant voltes a solucions màgiques al problema de l’accés a l’habitatge, que podríem qualificar d’homeopatia econòmica, la tossuda realitat segueix aflorant. A mesura que els predicadors de conspiracions diverses perden credibilitat, avança lentament la digestió dels factors de fons que ens han portat fins aquí. Un cop esmorteït el soroll de fons, una de les primeres consultes racionals que convé fer quan un determinat bé pateix una situació de creixement exponencial de preus és l’evolució de l’oferta i de la demanda – en aquest cas, la demanda és causada per la formació de nuclis familiars, i l’oferta, per la construcció d’habitatges, dues variables que han d’estar raonablement compassades. No és cap novetat que Espanya ha viscut els darrers anys un fenomen migratori important, que ha derivat en l’evident formació de nuclis familiars a una velocitat més elevada que la resta de països europeus.

En paral·lel, la creació d’habitatges nous prové de dos orígens diferenciats: per una banda, l’habitatge protegit i, per altra banda, l’habitatge de lliure mercat. Pel que fa a l’habitatge protegit, entre 1991 i 2011 hi ha una mitjana d’uns 8.000 habitatges anuals incorporats al mercat, una mitjana que entre 2011 i l’actualitat se situa entorn dels 1.000 habitatges anuals. És a dir, la incorporació d’habitatge protegit va patir l’any 2011 a nivell estatal un daltabaix abrupte, de gairebé un -90%, una caiguda de la qual mai ens hem recuperat. Si observem l’habitatge de lliure mercat, no només observem també com els valors actuals de construcció d’obra nova estan a anys llum del que havien estat la primera dècada de segle, sinó que segueixen caient a un ritme preocupant: a la demarcació de Barcelona, una de les zones més tensionades, el 2025 es van concedir un 7,5% menys de visats d’obra nova que l’any anterior.

Malgrat que la qüestió de l’habitatge protegit es podria atribuir a limitacions pressupostàries (això sí, potser convindria reflexionar sobre les prioritats de país: mai hi havia hagut una recaptació pública tan elevada com en l’actualitat), la davallada en construcció privada és més sorprenent. En una situació de tensió en la disponibilitat i preus disparats, seria raonable pensar que apareixeran més inversors oportunistes interessats a pujar al tren dels grans beneficis, i això motivarà un renaixement de les constructores i promotores després de la Gran Recessió de 2008-2010. Per què no passa això?

Un país on no es poden construir escoles ni habitatges perquè la creació desfrenada de lleis i normes ha sepultat el sistema d’autoritzacions té un problema greu

Fa uns dies aflorava als mitjans una notícia que podria ser una pista important: dels 21 centres educatius que la Generalitat va aprovar construir l’any 2022, cap d’ells està encara en fase d’obres pel fet de trobar-se immersos en un laberint de normes urbanístiques, informes que no arriben, tècnics municipals que no ho veuen clar i altres històries de terror. Si la mateixa administració està en fase d’incapacitat d’aixecar edificis a Catalunya, sembla evident que les promotores privades tampoc trobaran la sortida a aquest laberint.

Aquesta reflexió podria ser una ocurrència personal, ara bé: si escoltem els experts en la matèria, podrem constatar que es tracta d’un problema sistèmic. El passat mes de desembre es va organitzar a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya un curs per a tècnics involucrats a la tramitació d’expedients urbanístics. Preguntada per la motivació d’aquest curs, l'experta responsable d’impartir-lo afirmava el següent als mitjans: “Aclarir l’aplicació normativa és fonamental, perquè la hiperproducció legislativa ha arribat a un punt que els operadors jurídics ja no tenen clar què han d’aplicar i què no. Si no tens clar què cal fer amb una petició ciutadana, què fas? La majoria neguen les sol·licituds que reben, perquè així segur que no els passarà res”.

Un país on no es poden construir escoles ni habitatges perquè la creació desfrenada de noves lleis i normes ha sepultat el sistema d’autoritzacions té un problema greu. Aquesta qüestió requereix actuacions contundents i urgents. Tot just fa uns dies es va anunciar un canvi en la forma d’abordar la gestió normativa a la Comunitat de Madrid que podria resultar d’inspiració: s’introdueix la caducitat automàtica de les lleis i normes autonòmiques cada quatre anys, així com un tràmit ràpid de revisió d’indicadors i renovació de la vigència per quatre anys més. D’aquesta manera s’evita tenir normes “oblidades al calaix” o fins i tot contradictòries entre si: el legislador està forçat a observar els indicadors de cada normativa, reflexionar si s’ha assolit l’objectiu que perseguia o no i si encara té encaix amb la resta de normes en vigor, i justificar en conseqüència si en renova la vigència o no. A Catalunya caldria plantejar si ha arribat el moment de copiar aquest plantejament – i fer-ho ràpid. No hi ha precedents històrics que ens permetin respondre a la pregunta de quants anys pot estar un país sense construir escoles, però el sentit comú porta a pensar que pocs.