Hi ha moments en què la indignació deixa de ser una emoció i esdevé una obligació cívica. El que està succeint avui amb Rodalies de Catalunya n’és un exemple clar. No es tracta d’una incidència puntual ni d’un episodi desafortunat dins d’un sistema que, en termes generals, funciona. Parlem d’un servei estructural per a més de 130 milions de desplaçaments anuals —segons dades oficials del Departament de Territori del 2023— que s’ha anat degradant fins a convertir-se en una caricatura del que hauria de ser una xarxa ferroviària pròpia d’un país que aspira a competir a Europa.

La darrera confirmació institucional que la “normalitat” no arribarà fins més enllà de l’abril no és tan sols una pèssima notícia logística. És una confessió. El reconeixement que el que hem viscut aquestes setmanes no era una situació transitòria, sinó l’expressió d’una anomalia estructural. I encara més greu és que ni tan sols aquella “normalitat” precària, ja indigna, es pot garantir a curt termini. Això no és un problema tècnic. És polític. I és, clar i sense embuts, intolerable.

Quan un responsable públic admet que la recuperació del servei no es produirà fins mesos després d’un col·lapse generalitzat, el que diu implícitament és que, durant tot aquest temps, centenars de milers de persones s’han desplaçat amb un sistema que no complia els estàndards mínims de fiabilitat. I és totalment legítim plantejar la gran pregunta: amb quin coi de garanties s’ha operat fins ara? Si la infraestructura requereix intervencions urgents, si es mantenen les limitacions de velocitat i si les incidències es multipliquen, com podem acceptar amb naturalitat que això era assumible?

La resignació col·lectiva és el triomf més pervers de la mediocritat. Ens han acostumat a celebrar que el tren “només” arribi amb vint o trenta minuts de retard. A considerar una sort que la línia no quedi tallada del tot. A acceptar com a normal una informació fragmentària i sovint erràtica. I ara, amb un to gairebé administratiu, se’ns informa que aquella dita “normalitat” no arribarà fins passat l’abril. Com si el temps fos neutre. Com si aquests mesos no tinguessin un cost. Com si la productivitat perduda no existís.

Si la xarxa requereix intervencions urgents i hi ha limitacions de velocitat, és totalment legítim preguntar-se amb quin coi de garanties s’ha operat fins ara?

Segons Pimec, el mal funcionament de Rodalies genera pèrdues diàries superiors als dos milions d’euros en costos laborals directes, als quals cal afegir uns tres milions més en costos d’oportunitat. No estem parlant de percepcions subjectives, sinó de milions d’euros que s’evaporen cada jornada laboral per culpa d’una infraestructura que hauria de ser palanca de competitivitat i és, al contrari, un fre persistent. En un context en què les previsions de creixement del PIB català per al 2026 se situen entorn del 2,4%, segons estimacions de la Cambra de Comerç de Barcelona, mantenir una xarxa ferroviària inestable és un contrasentit estratègic.

El Pla de Rodalies 2020-2030, actualitzat el gener de 2026 per la Generalitat de Catalunya, preveu una inversió total de 8.037 milions d’euros al llarg de la dècada. Aquesta xifra, per si sola, reconeix implícitament anys de desinversió acumulada. Però encara més preocupant és el ritme d’execució. Informes recents de la Cambra de Comerç de Barcelona assenyalen que, en la primera fase del pla (2020-2025), s’han executat 2.666 milions d’euros dels més de 3.400 previstos. El retard no és només tècnic. Respon a una lògica de desatenció sistemàtica. I quan aquesta deixadesa afecta infraestructures crítiques, el cost no queda limitat a les vies, s’infiltra en el sistema productiu i acaba, definitivament, erosionant la confiança econòmica.

Emprenya constatar que, mentre exigim a les empreses eficiència, innovació i competitivitat, l’administració tolera una xarxa ferroviària incapaç de garantir puntualitat i estabilitat operativa. Emprenya que es parli de transició ecològica i mobilitat sostenible mentre milers de treballadors opten pel vehicle privat per pura desesperació. Emprenya veure com el discurs institucional es protegeix darrere de la “complexitat tècnica”, mentre la realitat diària és un cúmul d’incidències, anul·lacions i incerteses.

I, sobretot, emprenya la naturalitat amb què es comunica que la normalitat no arribarà fins d’aquí a mesos. Com si fos una dada més i no una constatació del fracàs de la gestió. Com si els ciutadans haguessin de rebre la notícia amb comprensió i paciència infinita. Com si no hi hagués responsables clars darrere de cada any d’infrafinançament o execució insuficient.

Cal que aquesta indignació col·lectiva no s’apagui fins que allò que avui és inadmissible deixi de ser, definitivament, la norma

Rodalies no és un servei accessori. És una infraestructura crítica i cabdal del país. Sense una mobilitat fiable no hi ha mercat laboral eficient, ni cohesió territorial real, ni competitivitat sostinguda. La qualitat d’una economia també es mesura en la puntualitat dels seus trens i en la confiança que els seus ciutadans dipositen en els serveis públics. I avui, aquesta confiança s’ha perdut del tot.

L’enuig no és una reacció exagerada. És la resposta proporcional a una situació cronificada. No podem acceptar que el mínim exigible es presenti com un objectiu amb data ajornada. No podem tolerar que la “normalitat” sigui una fita llunyana i no una obligació immediata. No podem permetre que el cost d’aquest desordre el continuïn assumint, dia rere dia, treballadors i empreses.

Si volem una Catalunya exigent amb si mateixa, la mediocritat no pot ser l’estàndard. Rodalies necessita execució rigorosa, calendaris vinculants i una rendició de comptes real. Necessita que la seguretat i la fiabilitat deixin de ser promeses i esdevinguin condicions no negociables. I, sobretot, necessita que aquesta indignació col·lectiva no s’apagui fins que allò que avui és inadmissible deixi de ser, definitivament, la norma.