L'octubre del 1973 la guerra del Yom Kippur va provocar l'augment vertiginós del preu del petroli, que es va multiplicar per quatre en pocs mesos. Va ser la porta d'entrada a un llarg període d'estagflació (estancament amb inflació) que va afectar el conjunt de les economies occidentals, puntuat amb successives alces addicionals del preu del cru —com les derivades del conflicte entre els Estats Units i l'Iran el 1979. Cinquanta anys després, a l'octubre del 2023, un conflicte centrat a l'Orient Mitjà amenaça de desestabilitzar el mercat del petroli, en un moment en què la inflació no està controlada, els tipus d'interès podrien no haver esgotat el recorregut alcista i la majoria dels indicadors apunten a una desacceleració marcada de l'activitat a banda i banda de l'Atlàntic. Es repetirà la història i de nou una alça incontrolada del preu de l'energia ens precipitarà al pou de la temuda estagflació de què tant va costar sortir els anys 70 i 80 del segle passat?

Hi ha un consens elevat a descartar —ara com ara— un escenari similar a l'experimentat el 1973, però augmenta el grau d'incertesa entre inversors i consumidors, i aquest fet en si mateix podria dificultar, encara més, que es faci realitat l'escenari d'aterratge suau i posterior recuperació amb la inflació sota control que caracteritza les previsions de governs, bancs centrals i organismes internacionals. La dependència del món desenvolupat del petroli el 2023 ha disminuït, en comparació del 1973, hi ha altres proveïdors importants a més de l'Iran i els països àrabs, i la situació geopolítica d'avui és molt diferent de la de fa cinquanta anys: és improbable que els països àrabs arribin a adoptar accions punitives respecte d'Occident com els embargaments i les retallades de producció d'aquella època. El preu del petroli Brent va pujar en un primer moment amb l'esclat de la crisi a Gaza a principis d'aquest mes d'octubre, però des d'aleshores s'ha estabilitzat a l'entorn dels 85 US$ i se situa molt per sota dels màxims assolits al setembre (pròxims als 95 US$). El preu del gas, per la seva banda, ha experimentat un cert repunt recentment, però també sembla que s'ha estabilitzat en valors molt inferiors als màxims de fa un any.

En realitat, des de fa ja uns quants mesos, tant el preu de l'energia, com el dels principals metalls, minerals i productes agrícoles ha anat disminuint gradualment i no sembla que la tendència hagi de canviar a mitjà termini. De fet, un informe recent de l'FMI estén el comportament baixista d'aquests preus cap al 2024 i més enllà, associat amb la creixent debilitat de la demanda mundial i amb l'augment dels tipus d'interès, que encareixen l'acumulació d'inventaris de tota mena de productes. Hi ha un metall en particular —el coure— que funciona com un indicador avançat de l'evolució econòmica i els preus del qual anticipen l’estat de l’economia mundial. Això és així per la ubiqüitat d'aquest material en multitud de productes i processos productius, de manera que quan en disminueix el preu als mercats internacionals tendeix a reflectir un empitjorament de l'activitat —i a la inversa quan el preu augmenta. Amb la recuperació de la pandèmia el preu del coure es va disparar en pocs mesos per tocar sostre l'hivern d'aquest any, baixar acusadament amb la primavera i tornar a mostrar una clara tendència a la baixa des de l'agost.

En principi, l'afebliment progressiu de l'activitat hauria de facilitar la tasca dels bancs centrals, i encara que la inflació mitjana repuntarà el 2024 en comparació del 2023, el perfil de l'evolució al llarg del proper any s'espera que sigui descendent, per poder entrar a 2025 amb la inflació definitivament sota control, cosa que permetria relaxar la política monetària, suavitzar les condicions financeres i donar pas a una recuperació sòlida. Però fins a quin punt podem confiar en aquest escenari optimista? La situació a l'Orient Mitjà no és pas comparable —des d'un punt de vista geopolític i econòmic— a la del 1973, però no està exempta d’incerteses no negligibles. Per exemple, si el conflicte s'enquistés i arribés a involucrar més obertament l'Iran, les conseqüències serien força més imprevisibles. De moment, el comportament de les borses mundials no sembla incorporar escenaris d'aquesta naturalesa, però “les armes les carrega el diable” i segons evolucioni l'escenari bèl·lic les properes setmanes, i potser mesos, podria tenir derivades que ara no contemplem com a probables.

La qüestió de fons, per tant, no és el retonr a un passat tan fonamentalment diferent del present, sinó la successió concatenada de crisis en un món ja decididament multipolar on abunden les zones de tensió i fractura geopolítica. Amb la flama d'Ucraïna encara viva i sent incerta la seva resolució, ara s'incendia de nou l'Orient Mitjà. Per altra banda, la pandèmia va arribar quan les cicatrius de la crisi financera del 2009 encara eren i són visibles, en forma d’una pèrdua acusada de dinamisme econòmic, justificant l’aplicació de polítiques monetàries inèdites, que estan darrere l’augment del preu de molts actius. Els efectes de la retirada d'aquestes polítiques, de la tornada a tipus d'interès reals positius i dels ajustaments fiscals i pressupostaris que vindran no seran un camí de roses. Les crisis es concatenen les unes amb les altres, creant un context d'incertesa creixent, que alguns autors han batejat amb el significatiu neologisme “policrisi” —o s'estenen indefinidament en el temps, cosa que ha provocat un altre enginyós neologisme: “permacrisi”.

La tesi doctoral de John M. Keynes versava sobre un assumpte aparentment esotèric, però de gran importància pràctica: la distinció entre “risc” i “incertesa”. El primer és quantificable; la segona no ho és. La tesi de Keynes —i també un dels temes vertebradors que travessen la seva obra magna, “La Teoria General de l'Ocupació, l'Interès i els Diners”— es podria resumir en el postulat que l’oferta no genera automàticament la seva pròpia demanda, considerant l'economia en conjunt, en presència d’un estat de gran incertesa que retarda o paralitza les decisions d'inversió. Quan això passa el mecanisme de preus —incloent el tipus d’interès, que és el preu del diner— no és suficient per garantir un ràpid retorn a la plena utilització dels recursos productius. Abans de tornar a parlar d’estagflació el concepte de moda era “l'estancament secular”. Tot i que la idea data del temps de Keynes, l'economista americà Larry Summers la va reformular per expressar la tendència de les economies desenvolupades a perdre dinamisme, com a conseqüència d'un desequilibri estructural entre l’estalvi i la inversió a escala mundial, que en presència de tipus d’interès propers a zero o negatius no és tractable amb els instruments convencionals de la política monetària. Ara, el vocable en voga és “estagflació”, però el problema subjacent és el mateix: un nivell d'inversió productiva insuficient per absorbir tot l’estalvi disponible als tipus d’interès de mercat. És possible que, de seguir entre nosaltres, Keynes hagués advertit dels perills associats amb la incertesa omnipresent en temps de “policrisi” i “permacrisi” —amb l'episodi actual a l'Orient Mitjà com una baula sagnant més en un món convuls. Per això mateix posava l'esperança en institucions internacionals multilaterals que, sense pretendre assolir la “pau perpètua” de Kant, contribuïssin a introduir una mica més d'ordre i predicibilitat en un món real on el predomini de la incertesa pot dur a l’estancament persistent —amb o sense inflació.