L'automobilística francesa Renault va decidir que el negoci de defensa mai superarà el 5% dels seus ingressos. La xifra va aparèixer al Financial Times al juny, atribuïda a fonts anònimes. El límit és informal. La motivació, segons una d'aquestes fonts, va ser no violar els lineaments ESG, o política ambiental, social i de governança, dels seus prestadors i inversors. Una empresa amb l'Estat francès entre els seus accionistes principals, en plena carrera europea de rearmament, limita la seva producció militar per no incomodar els guardians de la inversió responsable.

Europa va passar quatre anys descobrint que no pot defensar-se sola. La guerra d'Ucraïna va revelar arsenals buits i la política exterior nord-americana va revelar que el paraigua atlàntic té amo i l'amo cobra. Els governs europeus van demanar llavors a les seves indústries que produïssin armes. El govern francès ho va demanar de manera explícita fa dos anys; Renault va respondre amb un acord, una fàbrica i un sostre.

Mentrestant, Renault va signar al gener amb Turgis Gaillard per produir drons a la seva planta de Le Mans, amb capacitat projectada de 600 unitats mensuals sota supervisió de l'agència d'adquisicions DGA. El sostre també existeix i és revelador. Renault va facturar 58.000 milions d'euros el 2025. El 5% són 2.900 milions, 36 vegades la facturació anual del seu soci Turgis Gaillard. El límit no limita el negoci actual, sinó l'ambició. És un pronunciament dirigit als mercats: tranquils, no ens convertirem en una empresa d'armes.

Aquí hi ha l'error conceptual. Una empresa existeix per als seus accionistes, no per al públic general, ni per a les fundacions, ni per als redactors de qüestionaris de sostenibilitat. Quan una companyia anteposa els humors morals del públic als interessos dels seus amos, deixa de complir la seva funció i comença a morir. La història industrial europea de l'última dècada és un catàleg d'aquesta confusió. La indústria automobilística alemanya es va immolar a l'altar de l'electrificació obligatòria mentre la Xina li menjava el mercat. Ara la indústria francesa renuncia a l'únic sector amb demanda estatal garantida i marges creixents per conservar un certificat de virtut.

Si les companyies europees prefereixen salvar el planeta abans que salvar el continent, altres fabricaran les armes i altres cobraran

El que és notable és que el certificat ja estava vençut. Els grans fons i bancs europeus flexibilitzen les seves exclusions de defensa des del 2024, quan van comprendre que la seguretat és condició de tota sostenibilitat. Les accions de defensa europees van multiplicar el seu valor des del 2022 i van ser el millor negoci del continent. Renault obeeix a una regla que els seus autors desmantellaven. No protegeix els seus accionistes d'un risc; només els priva d'un retorn per complir amb un fantasma.

Hi ha un agreujant. L'Estat francès és accionista de Renault i al mateix temps el seu client militar. El mateix govern que demana drons tolera un sistema de finançament que castiga produir-los. Aquesta esquizofrènia no és de l'empresa, sinó d'Europa sencera, que vol rearmar-se sense fabricar armes, és a dir, autonomia estratègica sense tocar la litúrgia regulatòria que la impedeix. El cap de la DGA, la Direcció General d'Armaments, Patrick Pailloux, va explicar davant el parlament que l'agència no compraria milions de drons per anticipat perquè quedarien obsolets, i que potser pagaria a les empreses un estipendi per mantenir la seva capacitat. Traducció: l'Estat vol una opció de compra sobre fàbriques que les empreses no volen tenir.

La defensa d'Europa no la faran les fundacions; estarà a càrrec d'empreses que fabriquin molt, ràpid i amb guany. Si les companyies europees prefereixen salvar el planeta abans que salvar el continent, altres fabricaran les armes i altres cobraran. Els accionistes de Renault haurien de preguntar-se qui va decidir, en el seu nom, que el 95% de l'empresa quedés fora de perill de la realitat.

Les coses com són.