Més de dues setmanes després, la crisi de l’apagón –el blackout total del sistema elèctric espanyol que es va viure el dilluns 28 d’abril– encara protagonitza l’agenda mediàtica. És sorprenent, considerant el frenètic ritme d’actualitat que vivim: el conflicte entre Rússia i Ucraïna o les tensions entre Israel i Palestina semblen elements molt llunyans, sepultats per la bogeria de Trump i els seus aranzels de posar i treure, la fumata blanca i el descobriment del context vital del nou papa o noves entregues de les vergonyoses picabaralles infantils del Congrés dels Diputats. Però l’apagada elèctrica resisteix: la ciutadania i empreses no obliden amb facilitat l’impacte sobre l’imaginari col·lectiu d’un dilluns amb llanternes i ràdios carregades amb piles. Les empreses encara sumen pèrdues als fitxers Excel, sense perdre una certa esperança de tenir algun tipus de compensació per part d’asseguradores un cop s’aclareixin les causes del succés.    

Aquesta qüestió s’ha convertit en un dels principals maldecaps del Gobierno. És una esquerda a la nau per on es filtra aigua a tota velocitat. Fins ara, el gabinet de Sánchez havia controlat amb gran eficàcia el marc mental de la legislatura: pocs missatges, de gran potència, i ben consolidats. Un dels principals bastions d’aquest posicionament és el d’Espanya com a alumne prodigi de la transició energètica: un país líder en la substitució de combustibles fòssils per energies renovables, amb elevadíssimes ràtios de generació elèctrica procedents de fotovoltaica i d’eòlica. Una transició que, a més, prometia girar la truita de les mancances històriques del país: de ser un territori gens privilegiat pel que fa als recursos naturals: sense petroli, sense gaire carbó, sense gas natural –amb sonats fracassos, alguns recents, com la plataforma Castor– passem a ser el país d’Europa continental amb més radiació solar. Una abundància de recursos que es promet aprofitar per a la competitivitat industrial: energia barata que ha d’impulsar les fàbriques del futur amb una estructura de costos atractiva. El nou i atractiu marc de l’“invest in Spain”.

Quan una dosi de realitat punxa la bombolla del relat, el tsunami d’incomprensió, indignació i incoherència ho arrasa tot

Tot això fa aigües després del succés de dilluns: tothom entén que no es pot contemplar cap inversió industrial seriosa a un país on cau el subministrament elèctric en bloc durant dotze hores sense saber ben bé per què. Però, de fet, el succés de dilluns 28 no és una desafortunada pedra al camí del posicionament del Gobierno com a alumne avantatjat de la transició energètica sinó que n’és la conseqüència. Mentre queden serrells tècnics per dirimir, i a l’espera de concretar la cadena concreta de fets que desencadenen l’apagada general, a aquestes altures hi ha diversos elements contextuals que ja han quedat perfectament acreditats: d’entrada, que Red Eléctrica va aplicar menys criteris de prudència que en altres períodes temporals i va prioritzar el tuit, el missatge fàcil: “Nuevo récord de generación renovable”, un dia més –darrere les cortines, però, s’ascendia un graó més a l’escala de la fragilitat del sistema, tot jugant amb el foc del col·lapse de la xarxa. Només així s’explica que l'endemà de la gran apagada hi hagués un gir estratègic a la composició del “mix” elèctric: es reforcen les tecnologies síncrones, que doten al sistema de major solidesa, i es desprioritzen les renovables asíncrones, com la solar. Aquestes actuacions de governança es podien haver dut a terme el dia de l’aturada, i no es va fer –no per desconeixement de l’existència d’aquests riscos, atès que consten perfectament documentats a diversos informes del mateix operador i que els dies anteriors hi havia senyals que alguna cosa no anava del tot bé, des de l’aturada d’una refineria de Repsol fins a trens AVE parats al mig de la via per problemes de subministrament elèctric.

Una bala a la línia de flotació del relat mediàtic fa més mal quan el relat ho és tot. Dit d’una altra manera, la competitivitat industrial forjada en el baix cost elèctric i l’aprofitament de la radiació solar amb un mix elèctric protagonitzat per l’abundància de parcs fotovoltaics era una entelèquia discursiva. El cert és que entre gener i abril de 2025, el cost final elèctric per a les indústries espanyoles ha estat de 58,63€/MWh, comparat amb els 22,55€/MWh de França i els 42,07€/MWh d’Alemanya, segons dades del baròmetre de l’AEGE (Asociación de Empresas con Gran consumo Energético). La diferència es deu en els abundants càrrecs reguladors, taxes i costos normatius del sistema espanyol, molt inferiors en el cas dels altres països de la comparativa. Malgrat aquesta realitat, l’aposta per un posicionament atractiu entorn d’un país on sostenibilitat i baixos costos es retroalimentaven en positiu estava funcionant.

El problema de prioritzar el relat polític per davant de la realitat del que es duu a terme és que s’alimenta una bombolla cada vegada més gran. Quan una dosi de realitat punxa aquesta bombolla, el tsunami d’incomprensió, indignació i incoherència del relat ho arrasa tot. La transició energètica n’és un exemple, però no l’únic: estem davant d’una autèntica manera de fer que toca cada acció de govern amb una gran capil·laritat, que afecta també altres qüestions com l’accés a l’habitatge. Es promet i repromet la construcció de milers de pisos; desenes de milers en algunes ocasions, però cada dia que passa i que no apareixen aquests habitatges públics augmenta el risc de punxar la bombolla, talment com va passar dilluns 28 amb el mercat elèctric. Un cop punxades les bombolles discursives, ens posarem a treballar de veritat per fer allò que diem que fem?