Juntament amb la reducció del dèficit exterior, el principal objectiu de la nova política aranzelària de l'administració Trump és recuperar la base manufacturera perduda durant les últimes dècades. Ara bé, la reindustrialització com a objectiu de política econòmica no és un anhel privatiu dels EUA. Altres països occidentals que han patit episodis de deslocalització, incloent-hi Catalunya, s’han marcat també com a fita elevar el pes que representa la indústria manufacturera en el PIB.

Té sentit avui dia pretendre canviar l’estructura productiva d’un país mitjançant la política aranzelària? El que és segur és que l’augment dels aranzels, per si sol, no servirà per recuperar el pes de les manufactures en una economia com la dels actuals EUA. Els costos laborals en aquell país continuaran sent massa elevats per a relocalitzar les activitats manufactureres de menys valor afegit i, per tant, l’únic que s’aconseguirà és elevar els preus que paguen els consumidors americans per aquests productes (i de pas augmentar la pressió fiscal). Pel que fa a les activitats de més valor afegit amb producció als EUA, patiran l’increment de costos dels inputs que utilitzen i perdran competitivitat als mercats mundials.

És cert que en determinats casos la política aranzelària pot servir per facilitar la industrialització d’un país, com va ser el cas dels mateixos EUA durant el segle XIX. Ara bé, per ser efectiva, una política aranzelària orientada a la (re)industrialització hauria de discriminar entre els diferents béns importats. Un exemple més recent d’èxit podria ser Corea del Sud, que en el seu moment va establir aranzels elevats per als béns finals que volien exportar i, en canvi, els van mantenir molt baixos per als béns d’equipament importats que eren necessaris per produir els béns finals exportats. Els últims girs de la nova política aranzelària dels EUA, introduint exempcions per a determinats productes crítics, posen de manifest l’absurditat que representa aplicar aranzels simplement en funció de la magnitud del dèficit comercial registrat amb cada país (tot i que aquesta mesura està suspesa per un període de 90 dies).

L’augment dels aranzels, per si sol, no servirà per recuperar el pes de les manufactures en una economia com la dels actuals EUA

La clau de l’èxit del cas sud-coreà no va ser només ni principalment la política aranzelària, sinó el fet que aquesta anava acompanyada d’una política econòmica més àmplia i amb objectius molt clars: (i) prioritzar la formació, (ii) facilitar la inversió privada en la producció de béns industrials exportables i (iii) assegurar que els beneficis empresarials obtinguts gràcies al proteccionisme estatal es destinen a augmentar la productivitat. Per facilitar la inversió privada en les activitats considerades estratègiques el govern sud-coreà va posar en marxa una política de concessió de crèdits amb tipus d’interès subvencionats només per aquestes activitats. Per altra banda, va donar suport proactivament la consolidació de grans grups industrials de propietat familiar amb estratègies enfocades al llarg termini, que dedicaven sistemàticament una fracció important dels beneficis obtinguts a l’adopció i desenvolupament de noves tecnologies.

El paper d’aquests grups industrials coreans també va ser decisiu per consolidar la presència d’empreses locals en els segments clau de les cadenes de valor mundial de productes i serveis. El contraexemple en aquest sentit seria Indonèsia, que va imposar aranzels elevats a l’exportació de matèries primeres no processades, com el níquel, amb l’objectiu d’afavorir l’establiment d’empreses estrangeres amb la capacitat tecnològica per afegir valor a la producció, processant els materials dins del país. L’absència de participació local, però, va fer que les fases de més valor afegit en la producció restessin fora del país. Els EUA estan precisament a l’altra banda de l’equació: són nombroses les empreses americanes que produeixen a altres països, tot retenint les fases amb més valor afegit de la cadena de valor dins del seu propi país. De fet, els ingressos que obtenen aquestes empreses de l’exterior en contraprestació per la utilització de la seva capacitat logística, creativitat i tecnologia compensen parcialment el dèficit exterior dels EUA.

Les cadenes de valor incorporen cada vegada més béns i serveis en proporcions variables per fer possible el producte final

En realitat, el dèficit exterior dels EUA és en gran part la contrapartida al seu propi èxit. L’economia americana és capaç d’atraure recursos d’altres països en prou quantitat per finançar el dèficit amb l’exterior justament perquè les seves empreses han demostrat la capacitat per generar rendibilitats superiors per un mateix nivell de risc, dins i fora del seu país. I ho poden fer perquè competeixen en segments de la cadena de valor de béns i serveis amb un elevat contingut en coneixement i tecnologia. No importa si aquests segments entren en la classificació estadística d’activitats sota l’etiqueta de manufactures, de serveis professionals o de propietat intel·lectual. El que importa és que generen molt valor per hora treballada i són exportables.

La línia que separa les activitats més típicament manufactureres dels serveis avançats es fa més fina, en la mesura que les cadenes de valor incorporen cada vegada més béns i serveis en proporcions variables per fer possible el producte final. Una de les fortaleses menys apreciades de les economies catalana i espanyola és justament la importància creixent de les exportacions de serveis no turístics, que inclouen enginyeria, arquitectura, consultoria, programació, disseny, logística, transport, etc. Ni Catalunya ni encara menys els EUA es poden comparar amb la Corea de Sud en vies d’industrialització del passat, i les lliçons de la política aranzelària d’aquell país no ens són aplicables. En canvi, si ens hauria de ser aplicable la capacitat per vincular polítiques públiques i estratègies empresarials al voltant d’uns objectius estratègics compartits amb horitzó de llarg termini.