Fa uns dies, FUNCAS va presentar un número especial sobre la reforma de les regles fiscals (disponible a https://www.funcas.es/revista/la-reforma-de-las-reglas-fiscales/) en el qual he participat, encarregant-me de la dimensió autonòmica i local. A continuació sintetitzo les conclusions principals.

La reforma de les regles fiscals europees obligarà Espanya a revisar el seu propi marc d'estabilitat fiscal. Aquesta revisió de la normativa interna inclourà, com no pot ser de cap altra manera, les comunitats autònomes i les corporacions locals i hisendes subcentrals. No obstant això, la Unió Europea no diu res sobre com ho hem de fer. Entenen que això és un assumpte intern de cada país, la qual cosa ens atorga àmplia llibertat per buscar les millors fórmules en vista dels problemes i debilitats detectades. La realitat és que a Espanya hem optat per successives combinacions de restriccions, límits i regles fiscals. Sens dubte, no ens ha faltat voluntat legisladora, però els resultats són clarament millorables.

En tot cas, és veritat que existeix una clara simetria entre l'esglaó local i l'autonòmic. La norma general per a les corporacions locals és el superàvit des del 2012 i, amb això la reducció de la seva ràtio d'endeutament sobre el PIB, des del 4,3% a l'1,8% avui. L'explicació fonamental es troba no tant en la normativa d'estabilitat com en la caiguda de la despesa local en abandonar competències no obligatòries, d'acord amb l'establert per llei el 2012. A això, cal afegir l'escassa sensibilitat cíclica de les fonts tributàries locals. Aquesta realitat és compatible amb el consens en la necessitat d'una reforma del sistema de finançament local, o del repartiment competencial entre nivells de govern. Però és evident que avui les corporacions locals en el seu conjunt no són font de preocupació en l'àmbit estricte de l'estabilitat fiscal.

La realitat autonòmica és molt diferent. Si el 2010 el deute del conjunt de comunitats autònomes suposava l'11,6% del PIB espanyol, el 2022 se situa en 25%, segons les estadístiques del Banc d'Espanya. En l'àmbit de l'OCDE, només al Canadà els governs intermedis en presentaven una ràtio d'endeutament més elevada amb dades prèvies a la pandèmia. La Gran Recessió va provocar un enfonsament d'ingressos que, només en part, van ser compensats per retallades en despesa. El dèficit va assolir un màxim històric del 5,2% el 2011 i només a partir del 2016 el dèficit autonòmic ha aconseguit situar-se per sota de l'1%, com mostra el gràfic adjunt. En contrast, la pandèmia no ha provocat greus tensions financeres. Els dèficits en el trienni 2020-2022 se situen en xifres similars al del quadrienni 2004-2007, en ple boom econòmic. L'explicació es troba, de nou, en decisions adoptades a l'esglaó central de govern. Però a diferència de l'ocorregut amb les corporacions locals, els bons registres en dèficit i deute no s'expliquen per abandonament de competències i conseqüent retallada de despesa, sinó per transferències massives de recursos addicionals.

Llac
Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Banc d'Espanya

En definitiva, són factors de context els que acaben explicant el grau de compliment dels governs subcentrals amb els objectius d'estabilitat. Per tant, més enllà dels canvis en la legislació d'estabilitat pressupostària, hem d'abordar aquests factors de context. En particular, necessitem una reforma en el sistema de finançament autonòmic per donar més autonomia i capacitat fiscal a les comunitats autònomes, eliminar les situacions d'infrafinançament detectades, donar marge a les comunitats autònomes davant de noves necessitats i demandes estructurals en serveis públics fonamentals, i dotar fons d'estabilització que permetin suavitzar la dinàmica de la despesa a curt termini. A més, calen canvis en el marc de governança multinivell, amb un reforçament del Consell de Política Fiscal i Financera i la Conferència de Presidents; la funció supervisora de l'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) ha de ser ampliada; i, en fi, és necessari trobar una solució al deute acumulat als mecanismes extraordinaris en l'última dècada, altament concentrada en algunes autonomies.

He de confessar que no soc gaire optimista en la majoria d'aquests fronts. Perquè són molt complexos des del punt de vista polític si no s'afronten amb visió d'estat i perspectiva federalista. Si ens entossudim a fer-ho amb el barret autonòmic de cada un o amb una perspectiva centralista, serà impossible. Necessitem fòrums i organitzacions d'àmbit estatal que fomentin la perspectiva federalista, que reflexionin sobre aquests problemes des del respecte a la diversitat i a l'autonomia, però sense estar pensant a prioritzar els interessos d'aquest o aquest altre territori. Necessitem acords entre els partits grans d'àmbit estatal.

O reaccionem o estem condemnats a no avançar i que els problemes s'enquistin.