Quan una empresa perd un bon professional, acostuma a buscar explicacions previsibles. Potser ha rebut una oferta millor. Potser volia un canvi. Potser buscava més flexibilitat. Potser el salari no era prou competitiu.

Però hi ha una pregunta molt més incòmoda que no sempre ens atrevim a fer: qui era el seu cap?

Fa anys que repetim que les persones no deixen les empreses, sinó els seus caps. Probablement és una simplificació. Les persones marxen per molts motius. Però qualsevol que hagi treballat en una organització sap fins a quin punt un mal responsable pot convertir una bona feina en un lloc del qual fugir.

El problema és que tendim a considerar-ho una qüestió de recursos humans quan, en realitat, hauríem de considerar-ho una qüestió econòmica.

Quant costa un mal cap?

Comencem pel més evident: la rotació. Quan marxa un bon professional, l’empresa no només perd una persona. Perd coneixement, experiència, relacions i, sovint, confiança. Després haurà de buscar un substitut, seleccionar-lo, contractar-lo i esperar mesos fins que conegui prou bé l’organització per rendir al mateix nivell. Però aquest és només el cost visible.

Fa anys que repetim que les persones no deixen les empreses, sinó els seus caps

Hi ha un altre cost molt més difícil de detectar: el talent que es queda, però deixa de donar el millor de si mateix.

És la persona que abans proposava idees i ara calla. La que identificava problemes i ara pensa que no val la pena explicar-los. La que assumia responsabilitats i ha après que és millor no exposar-se. Continua arribant cada matí, continua cobrant la nòmina i continua apareixent a l’organigrama. Però una part del seu talent ja ha marxat de l’empresa.

I probablement aquest cost és molt superior al d’una dimissió.

Un mal cap també alenteix les decisions. Si cada decisió necessita la seva aprovació, crea dependència. Si castiga l’error, la gent deixa d’arriscar-se. Si vol tenir sempre raó, deixa de rebre informació que contradigui la seva opinió. I si genera por, els problemes no desapareixen: simplement triguen més a arribar al seu despatx.

Tot això té conseqüències econòmiques. Projectes que s’endarrereixen. Oportunitats que no s’aprofiten. Professionals que marxen. Candidats que rebutgen una oferta després de parlar amb algú que coneix l’empresa. Clients que acaben percebent una desmotivació interna que, tard o d’hora, travessa les parets de qualsevol organització.

El més sorprenent és que moltes empreses ho toleren. Especialment, quan el directiu en qüestió “dona resultats”.

Hi ha directius que creen valor i directius que simplement el consumeixen

Aquest és, probablement, un dels errors més cars de la gestió empresarial: mesurar els resultats d’un directiu sense comptabilitzar el que destrueix per aconseguir-los.

Un responsable pot complir el pressupost i, al mateix temps, haver provocat la sortida de tres persones extraordinàries. Pot superar els objectius comercials mentre construeix un equip incapaç de funcionar sense ell. Pot presentar uns números excel·lents aquest trimestre mentre deteriora la cultura que l’empresa necessitarà durant els pròxims cinc anys.

Potser, per tant, hauríem de canviar la manera com mesurem un bon directiu. No només preguntar-li quant ha venut, quin marge ha aconseguit o quins objectius ha complert. També hauríem de mirar quanta gent bona vol treballar amb ell, quanta creix al seu costat i quanta acaba marxant.

Perquè hi ha directius que creen valor i directius que simplement el consumeixen.