Hi ha alguna cosa profundament incòmoda en el debat econòmic actual: no falten dades, sobren relats. I quan el relat s’imposa a la dada, comencen els paranys. Paranys al solitari en què alguns economistes i molts responsables públics juguen esperant que ningú no miri massa de prop. Perquè mirar de prop incòmoda. Ens diuen que la renda millora. Ens diuen que l’ocupació creix. I cal celebrar-ho. Però rarament s’hi afegeix la tercera derivada: si l’ocupació creix més ràpidament que la renda, la productivitat cau. I quan cau la productivitat, algú en paga la factura.

Aquí comença el primer truc narratiu: insinuar que aquesta caiguda és culpa de la manca de motivació dels treballadors. Es parla del "càncer" de la manca de lleialtat, de l’absentisme, de l’escassetat de talent. Però aquesta lectura ignora una cosa essencial: la productivitat no depèn només de l’esforç individual. Depèn, i molt, de com les empreses integren la tecnologia, organitzen el treball i distribueixen els seus excedents. Culpar tercers —treballadors, pimes— és fàcil. Cal explicar les ineficiències del model productiu i de gestió, molt més incòmode.

L'ocupació que no es veu (o no es vol veure)

Presumim de les taxes d’ocupació com mai. I no ens sorprèn que aquest creixement convisqui amb un atur estructural molt elevat. Alguna cosa no quadra! Part de la resposta és en com comptem. Els fixos discontinus, per exemple: persones que no treballen durant part de l’any, que a vegades cobren subsidis, però que no figuren com a desocupades a les estadístiques. El resultat és una foto del mercat laboral més optimista que la real. Les dades no són falses. Estan construïdes de manera que convé comptar-les així. Quan pots triar la història, tries la més convenient.

Productivitat inflada: el truc del denominador

Aquí apareix un dels mecanismes més sofisticats —i menys discutits— d’aquesta realitat. Si treus del còmput les hores menys productives (els mesos vall dels sectors estacionals), la productivitat aparent millora. És un truc de màgia: en temporada baixa desapareixen hores poc productives del denominador; en temporada alta es concentra el valor afegit en menys hores treballades. Resultat: una productivitat artificialment elevada. La realitat no ha canviat. Només la manera de mesurar-la.

El subsidi que no apareix als pressupostos

Aquest joc estadístic té conseqüències molt reals. Quan el marc normatiu permet que una empresa no assumeixi costos laborals als mesos de baixa activitat, però capturi tot el valor als d’alta demanda, hi ha alguna cosa molt concreta: un subsidi encobert. No apareix com a tal als pressupostos públics, però l’assumim entre tots, en forma de menys cotitzacions i més prestacions. Una distorsió que a més beneficia uns sectors estacionals mentre d’altres no reben el mateix tracte. No és només una qüestió econòmica. És una qüestió d’equitat.

Les qüestions incòmodes

Per què acceptem això com a normal? Per què no repensem el model? Imaginem una situació senzilla: un treballador d’hostaleria contractat tot l’any que, en temporada baixa, fa manteniment, petites reparacions o suport en altres àrees del negoci. No sembla revolucionari. Malgrat tot avui és un comportament excepcional que a més no té cap mena d’incentiu. Al contrari. I succeeix per la suma de diversos factors: rigidesa normativa, dinàmiques de la negociació col·lectiva, por al canvi i incentius econòmics i socials mal alineats amb la realitat. El Sistema, en molts casos, prima més no treballar que reorganitzar el treball. I això ens hauria de fer saltar totes les alarmes. 

Quan la diferència entre no treballar (amb subsidis) i treballar (amb salaris baixos) s’estreny perillosament, el sistema genera desincentius. No és una qüestió moral. És lògica econòmica. Vivim en entorns en què els subsidis ronden els 800-1.000 euros i els salaris nets, els 1.200-1.500. La distància és massa petita. De veritat ens sorprèn que algunes persones no busquin feina activament? O que augmenti l’absentisme entre perfils joves i sans? No estem davant d’un problema de valors individuals. Estem davant d’un problema de disseny del sistema.

L'elefant a l'habitació: salaris i model productiu

Hi ha una altra pregunta que evitem sistemàticament: per què costa tant apujar salaris en sectors que ni tan sols estan exposats a la deslocalització? La resposta torna a ser incòmoda: models empresarials de baix valor afegit, oferta abundant de mà d’obra barata, pressió a la baixa via negociació col·lectiva, o la presència de col·lectius vulnerables. Mentrestant, seguim intentant ser competitius competint per baix. Si tot això és tan evident, per què no ho canviem? Probablement per inèrcia: conceptual, perquè només pensem a curt termini; institucional, per evitar conflictes; i estructural, per la poca flexibilitat dels interlocutors socials. 

El resultat és un equilibri fràgil però estable. Una realitat que no maximitza ni el benestar ni l’eficiència, però que minimitza el conflicte immediat. I això, en política (i en la nostra específicament) sol ser suficient. I, per cert. No ens hauríem de preocupar d’analitzar (segur que sí) i verbalitzar/exposar públicament (amb transparència) quin és l’impacte en la nostra economia dels fons Next Generation que recordem han hagut d’executar-se amb data límit del passat 31 d’agost.  

Anomenar bé per transformar

El problema de fons no és tècnic. És cultural. No podem seguir anomenant "èxit" allò que és, en realitat, la conseqüència d’un artifici estadístic. No mentre seguim celebrant xifres sense cap mena de transparència i sense analitzar-ne la composició. Anomenar bé les coses no és un exercici acadèmic. És el primer pas per canviar-les. I avui, més que mai, necessitem menys relat i molta més realitat.