Quan es parla de productivitat, el debat econòmic acostuma a centrar-se en factors com la tecnologia, la formació dels treballadors o la dimensió de les empreses. Són elements importants, sens dubte. Però sovint s’oblida un factor igualment decisiu: la qualitat de les institucions. La productivitat d’una economia no depèn només del que fan les empreses, sinó també de com funcionen les administracions, de la capacitat de prendre decisions col·lectives i de la manera com s’estableixen les prioritats públiques. Ja no parlem de si les administracions es deixen capturar per interessos corruptes.

Aquest factor institucional és especialment rellevant en economies avançades, on el capital humà i la capacitat empresarial ja són elevats. En aquests contextos, el desori institucional —tramitacions lentes, mala coordinació administrativa o decisions d’inversió mal orientades— pot acabar reduint de manera significativa el potencial econòmic. No es tracta només de gastar més recursos, sinó d’en què es decideix gastar, gastar-los millor i d’executar les decisions amb eficàcia. Tenim tants exemples a prop nostre que resulten aclaparadors.

Un primer exemple és el funcionament de les infraestructures de mobilitat quotidiana de les persones. L’actualitat rabiosa ens mostra com Rodalies de Catalunya constitueix una peça essencial del mercat de treball metropolità. La seva funció no és només transportar passatgers, sinó connectar persones amb llocs de treball i empreses amb talent. Quan aquestes xarxes acumulen incidències recurrents, retards o interrupcions, el cost no és només una molèstia per als usuaris. És també un cost econòmic i, tan important com aquest, un cost reputacional: temps perdut, menor fiabilitat en els desplaçaments laborals i una reducció efectiva de la mobilitat del mercat de treball i, al capdavall, un factor descoratjador per inversions futures.

Un segon exemple el trobem en la política d’infraestructures de mobilitat de mercaderies. El desenvolupament del corredor mediterrani il·lustra bé fins a quin punt la productivitat també depèn de les prioritats institucionals. Fa dècades que es reconeix la importància d’una connexió ferroviària competitiva per al transport de mercaderies al llarg de l’arc mediterrani, una de les zones amb més pes industrial i per on circulen més del 50% de les exportacions espanyoles. Tanmateix, el projecte ha avançat lentament, de manera fragmentària i s’ha dissenyat de manera tan gasiva que, per poc que aconsegueixi traslladar mercaderies del camió al ferrocarril, quedarà col·lapsat ràpidament. Això no s’explica només per problemes tècnics o administratius. També reflecteix una orientació històrica de la política d’infraestructures, especialment amb el desenvolupament de la xarxa d’alta velocitat. Mentre s’han completat múltiples línies radials, la connexió en alta velocitat entre la segona i tercera àrea urbanes més importants (Barcelona i València) o les infraestructures amb una clara lògica productiva han quedat posposades o avançat amb molta més lentitud, particularment si afecten Catalunya. El resultat és que nodes logístics clau, com el Port de Barcelona, València, Tarragona, Alacant, la SEAT o el Parc Empresarial de Sagunt, continuen depenent del transport per carretera per a la connexió amb els mercats europeus, saturant, de pas, les vies abans dites “ràpides” com l'AP-7.

Institucions lentes, fragmentades o amb prioritats mal alineades amb la realitat productiva es converteixen en un fre estructural

La dimensió institucional també es fa evident en la regulació urbanística i administrativa. La complexitat dels processos de planificació, de modificació del planejament i d’autorització d’activitats pot allargar durant anys la materialització de projectes industrials, logístics, energètics o residencials. Les regulacions estableixen procediments garantistes i múltiples nivells de control; a això s’hi afegeixen informes sectorials, autoritzacions ambientals i permisos específics —com els que afecten els projectes d’energies renovables— que sovint acaben traduint-se en tramitacions llargues i difícils de preveure. Quan un projecte necessita vuit, deu o fins i tot vint anys per arribar a executar-se, el cost econòmic és evident: inversions ajornades, oportunitats perdudes i una renovació més lenta del parc residencial i del capital productiu. Una gran part del problema de l’habitatge ve d’aquí, com va reconèixer el mateix president de la Generalitat. Tenim exemples propers a manta: la transformació de les àrees de la Sagrera o de la Marina del Prat Vermell, les plataformes logístiques com Logis Empordà o la terminal de la Llagosta —acabada però funcionant a mig gas—, la línia 9 del metro de Barcelona o les dificultats per desplegar amb agilitat nous projectes eòlics i fotovoltaics. Tots ells mostren com la combinació de planejament, informes sectorials, litigis —a vegades només per entorpir un projecte— i obstacles tècnics o financers pot allargar extraordinàriament els terminis d’inversió.

Però la productivitat institucional no afecta només les empreses o les infraestructures. També es manifesta en el funcionament dels serveis públics. Les llistes d’espera en el sistema sanitari, gestionat a Catalunya pel Servei Català de la Salut, en són un bon exemple. Quan les intervencions, les proves diagnòstiques o les primeres visites a especialistes s’endarrereixen durant mesos, el cost no és només sanitari o social. També és econòmic: baixes laborals més llargues, i, per tant, augment de l’absentisme, recuperacions més lentes i una reducció temporal de la capacitat productiva de moltes persones.

Una situació similar es produeix en l’àmbit de les polítiques de dependència. El desplegament de la Llei de dependència ha comportat avenços importants en la cobertura social, però es produeixen retards en les valoracions i en l’accés efectiu a les prestacions. Quan els serveis arriben tard, moltes famílies han d’assumir una part significativa de les cures, afectant això també a la participació laboral de moltes persones, arribant al límit quan els beneficiaris moren sense haver tingut accés als ajuts (5.153 morts en espera el 2025).

La qualitat institucional també es manifesta en la capacitat de resoldre els conflictes (particularment els judicials) de manera eficient. Una part important de l’activitat econòmica descansa sobre contractes complexos i relacions comercials que requereixen seguretat jurídica. Quan els litigis s’allarguen durant anys, el risc empresarial augmenta i els costos de transacció també. Això obliga les empreses a incorporar més garanties, a complicar els contractes o, en alguns casos, a renunciar a determinades operacions.

La productivitat institucional no afecta només les empreses o les infraestructures. També es manifesta en el funcionament dels serveis públics

Finalment, cal tenir en compte el cost de la complexitat administrativa. La creació d’empreses o la tramitació d’activitats econòmiques continua implicant un volum considerable de procediments. Organismes com la Cambra de Comerç de Barcelona han assenyalat sovint la superposició de normatives i la fragmentació competencial entre diferents nivells de l’administració. El resultat és que moltes empreses, especialment les petites, han de dedicar una part significativa del seu temps a gestionar tràmits en lloc de dedicar-lo a innovar o créixer.

Tot plegat apunta a una conclusió clara: les institucions també poden generar o destruir productivitat. Una administració que pren decisions amb rapidesa, coordina actors i orienta les inversions cap a activitats amb alt impacte econòmic pot multiplicar l’eficiència d’una economia. En canvi, institucions lentes, fragmentades o amb prioritats mal alineades amb la realitat productiva es converteixen en un fre estructural.

En economies com la catalana o l’espanyola, on el capital humà i la capacitat empresarial són indiscutibles, millorar la productivitat no és només una qüestió de tecnologia o d’inversió. És també una qüestió institucional. Simplificar processos, millorar la coordinació administrativa i orientar millor les decisions estratègiques pot tenir un impacte econòmic tan important com qualsevol reforma empresarial o tecnològica. Perquè, al capdavall, la productivitat d’un país també depèn de la qualitat de les seves decisions col·lectives.