El juny de 2026, la Xina va cancel·lar de manera abrupta dues reunions diplomàtiques d'alt nivell amb la Unió Europea. Una era un diàleg ministerial sobre assumptes digitals; l'altra involucrava el servei diplomàtic del bloc. En la litúrgia de les relacions entre Brussel·les i Pequín, la cadira buida és un idioma, ja que la Unió Europea va usar el mateix recurs un any abans, quan es va negar a celebrar una trobada econòmica amb la Xina per la falta d'avenços en les disputes comercials. Els acords anunciats en els últims dies semblen més una treva que una pau.

El rerefons és una guerra comercial que ja no s'anuncia, sinó que s'executa. Les exportacions xineses cap al bloc van créixer 16,4% entre gener i maig de 2026 respecte de l'any anterior. En els primers quatre mesos de l'any, Pequín va acumular un superàvit de 113.000 milions de dòlars amb la Unió Europea, contra 91.000 milions en el mateix període de 2025. El dèficit europeu de l'any 2025 complet va arribar a 359.900 milions d'euros. La Comissió Europea va qualificar aquest desequilibri d'insostenible i va aportar la xifra que millor l'explica: la Xina concentra el 30% de la producció industrial del planeta i amb prou feines el 13% del consum. L'excedent ha d'anar a alguna part. Amb el mercat nord-americà tancat pels aranzels de Trump, aquesta part és Europa.

Però la fortalesa xinesa tanca una fragilitat. Les seves armes serveixen per a pressionar Europa, no per a reemplaçar-la. La Xina va vendre gairebé 560.000 milions d'euros en béns al bloc el 2025. Pequín pot demorar una llicència, retenir un imant o castigar una empresa, però no pot inventar un altre mercat europeu de la nit al dia. Els mercats emergents absorbeixen volum, però no valor. Aquesta tensió governa tot el que segueix.

Les cartes de Brussel·les

Convé separar el que s'ha fet del que s'ha promès, perquè la Unió Europea juga en quatre temps diferents.

El que ja va fer és la retallada de les importacions d'acer en 47%, va mantenir aranzels de fins a 35% sobre els vehicles elèctrics xinesos i va obrir tres investigacions antidúmping al juny. Va endurir a més les regles de ciberseguretat i va bloquejar els fons públics per a nous inversors solars importats, una mesura que colpeja proveïdors xinesos com Huawei i Sungrow, que dominen aquest mercat.

El que va proposar és la Llei d'Acceleració Industrial, presentada per la Comissió i encara en negociació, que exclouria productes xinesos de les compres públiques en sectors estratègics i limitaria les adquisicions d'empreses europees.

El desenllaç més probable no és la victòria de ningú, sinó una derrota repartida en proporcions desiguals

Un instrument contra la sobrecapacitat que li permetria restringir l'accés xinès a sectors específics del mercat on la manufactura subsidiada distorsiona la competència és el que s'estudia. És un projecte, no una arma operativa.

I es reserva l'Instrument Anticoerció. La mateixa Comissió va admetre que activar-lo seria una escalada significativa, i per això mai el va usar, ni tan sols quan Trump va amenaçar amb aranzels del 30% als béns europeus. És el botó vermell europeu. El seu valor rau en no prémer-lo.

Les cartes de Pequín

La Xina juga amb altres peces i totes comparteixen una mateixa naturalesa, perquè són permisos. La seva carta dominant no és la mina de terres rares, sinó la finestreta. La Xina controla el processament, la separació, la fabricació d'imants i, sobretot, el sistema de llicències que governa la seva exportació. La indústria automobilística europea, la defensa i el rearmament del continent depenen d'un tràmit que es resol a Pequín. Pequín va fusionar el seu domini industrial en aquests materials amb poders de llicenciament extraterritorial. Europa no és el blanc principal, però la seva dependència dels imants, les bateries i els materials xinesos la deixa exposada. El Banc Central Europeu va trobar que les empreses del bloc no van acumular reserves, i l'Agència Internacional d'Energia va registrar preus fins a sis vegades més alts després de les restriccions.

A això s'hi sumen les ordres 834 i 835, que blinden les cadenes de subministrament xineses contra sancions estrangeres, una nova llei d'inversió cap a l'exterior amb contramesures incorporades i l'amenaça d'investigacions antidiscriminació contra empreses europees que operen a la Xina. La tàctica final és la més antiga, consisteix a dividir. Pequín pressiona les capitals nacionals una per una per impedir una posició comuna abans de la cimera del Consell Europeu. El primer ministre belga, Bart De Wever, va ridiculitzar el resultat, ja que els líders europeus parlen de desequilibris geoeconòmics, però no s'atreveixen a pronunciar la paraula Xina.

La indústria automobilística europea, la defensa i el rearmament del continent depenen d'un tràmit que es resol a Pequín

El termòmetre d'aquesta divisió és Alemanya. La política europea davant la Xina no es decideix només a Brussel·les. Es decideix en part a Berlín, perquè Alemanya és el país més exposat en ambdues direccions: la Xina com a mercat dels seus cotxes i com a competidor de les seves fàbriques. Els sectors castigats per la competència xinesa reclamen defensa mentre la indústria automobilística tem perdre el seu mercat d'exportació. Aquesta contradicció interna alemanya és la versió domèstica del conflicte sencer.

Qui guanya i com

L'asimetria afavoreix Pequín a curt termini, però no resol el seu problema central, perquè necessita compradors solvents per absorbir una capacitat industrial que el seu propi mercat no consumeix.

L'avantatge xinès és triple mentre dura. La velocitat d'una llicència que no se signa atura una línia de muntatge a Stuttgart abans que Brussel·les redacti el primer esborrany de represàlia, mentre la Unió té una llarga història institucional de construir mecanismes que després desplega amb desgana, i l'instrument contra la sobrecapacitat podria quedar empantanegat en disputes legals. La cohesió, perquè la Xina pot convertir una decisió administrativa en pressió immediata, mentre Europa ha de convertir 27 interessos nacionals en una política comuna, i pocs governs europeus semblen disposats a confrontar la Xina perquè raonen que els costos de l'acció són massa alts, un càlcul que descansa sobre la premissa falsa que la inacció és barata. La tolerància al dolor quan un règim autoritari administra el patiment econòmic de la seva població amb més folgança que una democràcia que el paga a les urnes. Encara que també Pequín té les seves províncies endeutades, ocupació industrial per a sostenir, exportadors que no poden perdre l'últim gran mercat obert.

Europa té una palanca en comerç, tecnologia i infraestructura, però manca d'una estratègia sobre com i quan usar aquestes cartes

El desenllaç més probable no és la victòria de ningú, sinó una derrota repartida en proporcions desiguals. La Xina cedirà alguna cosa en les llicències de terres rares a canvi que Europa dilueixi l'instrument contra la sobrecapacitat. Hi haurà una treva decorada de cimera. I sota la treva, el procés de fons seguirà el seu curs: el dèficit creixerà, la indústria europea seguirà erosionant-se i Pequín haurà guanyat l'únic que de veritat li importa, que és temps i accés. La Xina no busca una victòria espectacular, sinó l'administració de la demora europea. És a dir, guanya per punts, no per KO. Pot guanyar el trimestre sense tenir assegurada la dècada, i així sona l'anunciada reducció a la meitat de les exportacions de vehicles híbrids i elèctrics cap al bloc a canvi d'una reducció d'aranzels a productes europeus i un accés optimitzat a terres rares.

La jugada que invertiria el resultat està enunciada en els mateixos documents europeus perquè Europa té una palanca significativa en comerç, tecnologia i infraestructura, però manca d'una estratègia sobre com i quan usar aquestes cartes. El poder existeix i la voluntat està fragmentada. El que falta és la decisió comuna de pagar el cost d'usar-la, i en els conflictes comercials, com en els escacs, la peça que no es mou no existeix.

Les coses com són.