Tot i que les estadístiques ens poden portar a l’“autoengany” no hem d’oblidar que tenim un problema de treball, que és bastant probable que aquest problema s’incrementi en el futur, que les taxes d’acompliment a Espanya són de les més elevades del nostre entorn, que seguim sense ser capaços d’oferir oportunitats laborals a la meitat dels nostres joves i que la desocupació estructural (superior als 12 mesos) no fa més que créixer.

Avui ja prop d’un de cada dos aturats forma part del col·lectiu que denominem “desocupació estructural” o “desocupació de llarga durada”. En altres paraules, estem parlant de més d'1,2 milions de persones les que integren una categoria en la qual, com mostren les estadístiques, les possibilitats de reinserció són pràcticament nul·les.  

Si tenim en compte la rellevància social del treball en les societats més avançades com un element essencial del desenvolupament i del benestar personal i col·lectiu, aquest problema hauria de ser un dels prioritaris en l’escala de preocupacions i ocupacions de la nostra classe política, més quan, segons l’INE, un 26% de la població resident al país està en risc de pobresa o d’exclusió social i que els problemes relatius a la situació econòmica i els vinculats al treball figuren de forma reiterada entre els cinc primers de l’escala de preocupacions socials del baròmetre del CIS.

Si bé és indubtable que la nostra estructura econòmica resulta ser un condicionant clau per a les dinàmiques laborals, no ho és més que en aquest problema incideixen altres elements: des del manteniment d’estructures culturals que, encara que ens costi reconèixer-ho, sorgeixen amb anterioritat a l’any 1976, fins a la pervivència d’unes normes que protegeixen el treball i no les persones. Un aspecte sobre el qual la reflexió i l’acció és a dia d’avui clarament urgent si no volem seguir aprofundint en la desigualtat social.

Seguim amb una constant disminució de llocs de treball de qualitat que no són ni quantitativa ni qualitativament compensats pels que alternativament som capaços de crear

Mentrestant, les opcions que sovint planteja la classe política relatives a la creació de llocs de treball són, amb freqüència, impossibles o estúpides. I la realitat ens mostra que, al marge del sector públic, seguim amb una constant disminució de llocs de treball de qualitat que no són ni quantitativament ni qualitativa compensats pels que alternativament som capaços de crear. Uns llocs de treball que paral·lelament no requereixen el mateix nivell de competències i que, a més, es plantegen en condicions de precarietat i inestabilitat. 

Estem començant a viure un greu problema de transició (l’impacte del qual serà molt dur per a moltes de les persones que avui perden el seu lloc de treball) fins que amb el desenvolupament de les noves tecnologies puguem crear nous llocs o oportunitats laborals. Una transició que, recordem, s’ha produït en totes les revolucions que hem viscut històricament, i que ens planteja la disjuntiva de si aquesta serà comparable a elles. Encara que ja sapiguem que no ho serà en allò que fa referència als aspectes relatius a la velocitat (serà molt més ràpida) i impacte. També respecte a si es mantindrà la hipòtesi, confirmada en els processos anteriors, que finalment s’acabaran generant un nombre d’oportunitats laborals/llocs de treball suficients per cobrir els que es perdin en la transició i les condicions i a més de més qualitat (tant en termes competencials com de condicions laborals) que els existents prèviament.

Sigui com sigui, assistim al fet que molts països estan reflexionant, proposant i legislant perquè aquest procés d’ajustament i posterior creixement del treball es desenvolupi amb els menors efectes col·laterals possibles. Sembla una bogeria, però és una evidència que són els països situats en els primers llocs dels rànquings de treball els que amb més interès s’estan enfrontant a aquest problema. I altres, entre els quals ens trobem, continuem mirant cap a un altre costat. I cal dir ben clar que sovint no és un problema de manca de recursos sinó de voluntat política de canviar les coses o senzillament d’afrontar-les des de noves perspectives.

És possible que en pocs anys sentim un robot fent l’afirmació següent: “Treballem millor, som més competitius, no fem vagues… i paguem impostos”

Tot va molt, molt ràpid. Fins i tot molt més del que sembla i del que estem percebent. Segons McKinsey, més del 70% de les tasques dutes a terme pels treballadors del sector dels serveis alimentaris i l’hostaleria podrien ser dutes a terme per màquines ara mateix, perquè disposem de les tecnologies i les capacitats tècniques per ser realitzades per robots. En un altre àmbit: fins al 50% de les tasques en la indústria de serveis podria estar automatitzada en l’actualitat.

Aterrem! Si les previsions de l’OCDE es compleixen (i recordem que normalment la realitat les converteix en conservadores) estem obligats a posar en marxa solucions imaginatives per oferir oportunitats o alternatives al treball a molts ciutadans. I si això no és possible ens veurem en la necessitat d’oferir rendes de subsistència al 25% de la població activa. I em refereixo al conjunt dels països més desenvolupats. Recordem que un problema com aquest, si apliquem la memòria històrica, solia resoldre’s amb un conflicte bèl·lic de caràcter més global dels que estem ja vivint en l’actualitat. Esperem que aquesta no sigui la solució al problema, entre altres raons, perquè un conflicte d’aquesta naturalesa posaria en perill al conjunt de l’espècie humana.

El que plantejo no és el futur. És el que ja està passant avui. És possible que en pocs anys sentim un robot fent l’afirmació següent: “Treballem millor, som més competitius, no fem vagues… i paguem impostos”. I tot això quan les dades confirmen que cada any s’incorporen al mercat de treball en el món més de 40 milions de persones.