Imagineu-vos que acabeu el batxillerat i, en lloc de matricular-vos en una carrera, passeu un any a San Francisco construint un robot, investigant una idea que us obsessiona o provant de crear una empresa. No hi ha assignatures semestrals ni exàmens tradicionals. Treballeu amb altres joves, rebeu consells de fundadors d’empreses tecnològiques i podeu fer una estada en una companyia com Stripe o Google.

Aquesta és la proposta de la Horowitz Andreessen Academy, presentada fa unes setmanes. La impulsa Gagan Biyani, cofundador de les plataformes educatives Udemy i Maven, amb el suport del fons d’inversió Andreessen Horowitz. La primera promoció, d’uns cinquanta estudiants, està prevista per al setembre del 2027. Serà un programa d’un any sense matrícula, tot i que els alumnes hauran d’assumir, en principi, el cost de viure a San Francisco. L’acadèmia encara no ha començat les classes i no atorgarà cap títol universitari ni crèdits acadèmics. És, de moment, una aposta; no pas un èxit demostrat.

Però les apostes també ens diuen cap on es mou el món. I aquesta toca una pregunta que les universitats no poden esquivar: què vol dir formar algú quan la intel·ligència artificial pot ajudar-lo a escriure, programar, analitzar dades o preparar un pla de negoci?

La resposta de l’acadèmia s’organitza al voltant de tres peces. La primera són els projectes que trien els mateixos estudiants: una recerca, una aplicació, una obra artística o qualsevol problema al qual vulguin dedicar temps de debò. La segona són cursos breus impartits per professionals. La tercera són estades en empreses per aprendre treballant-hi. Entre els socis fundadors anunciats hi ha Anthropic, OpenAI, Nvidia, Meta, Google i Stripe.

Una nova acadèmia impulsada per Andreessen Horowitz vol formar joves a través de projectes, mentors i estades en empreses tecnològiques

Cap d’aquests ingredients és nou per separat. Fa dècades que existeixen l’aprenentatge per projectes, les pràctiques i els professors que venen del món professional. La novetat és convertir-los en el centre de l’experiència educativa, just quan la IA està alterant la manera de fer moltes d’aquestes feines. La pregunta deixa de ser si un alumne pot produir un text o un programa sense ajuda. Ara també cal veure si sap identificar un problema que valgui la pena resoldre, treballar amb altres persones, jutjar les respostes de la màquina i portar una idea fins al final.

Pensem en un treball de classe. Si l’encàrrec és "fes un resum d’aquest tema", una IA el pot lliurar en segons. Prohibir-ne l’ús pot ser útil en alguns exercicis, però no pot ser tota la resposta educativa. Podríem demanar a l’estudiant que entrevisti usuaris, contrasti dades, construeixi un prototip i defensi per què ha pres unes decisions i no unes altres. La IA el podria ajudar durant tot el procés. Precisament per això veuríem millor què hi aporta ell: criteri, iniciativa, capacitat de corregir errors i responsabilitat pel resultat.

L’acadèmia també recorda una cosa que sovint oblidem quan parlem de cursos en línia i tutors artificials: la universitat és un lloc on trobes persones. Companys amb qui discuteixes, professors que et desafien, amics amb qui acabes emprenent o canviant d’opinió. Andreessen Horowitz vol reproduir aquesta densitat de relacions al cor de San Francisco, a tocar de les empreses que estan construint la IA. En aquest sentit, ven molt més que classes: ven un entorn i una xarxa de contactes.

Aquí també apareixen els seus límits. Seleccionar una cinquantena de joves que ja han construït projectes impressionants i situar-los en una de les xarxes professionals més potents del món pot donar bons resultats. Però no ens dirà, per si sol, com educar centenars de milers d’estudiants amb interessos, recursos i punts de partida molt diferents. I una matrícula gratuïta no elimina el cost de viure a San Francisco. Tampoc no s'ha de confondre formar persones amb preparar-les exclusivament per treballar en empreses tecnològiques. Necessitem enginyers i emprenedors, però també metges, mestres, juristes, científics i ciutadans capaços de qüestionar les decisions d’aquestes empreses.

Potser el més interessant no és si substituirà la universitat, sinó la pregunta que li planteja

Per això la resposta no hauria de ser copiar l’acadèmia. Hauria de ser experimentar amb la mateixa ambició. Una universitat podria reservar un semestre perquè equips d’estudiants resolguessin problemes reals amb empreses, administracions o entitats socials. Podria combinar professors i professionals en cursos intensius, avaluar els projectes pel procés i pel resultat, i exigir als alumnes que expliquessin com han utilitzat la IA. Podria provar-ho amb grups petits, mesurar què aprenen i ampliar només allò que funciona.

Les universitats tenen una fortalesa que una nova acadèmia encara ha de construir: coneixement profund en molts camps, experiència investigadora i la capacitat d’aplegar persones que pensen de maneres diferents. Seria un error perdre-ho perseguint l’última moda de Silicon Valley. Però també ho seria pensar que n’hi ha prou d’afegir una assignatura d’IA a uns estudis dissenyats per a un altre món.

La Horowitz Andreessen Academy pot funcionar o pot fracassar. Encara no ho sabem. El que sí que sabem és que s’ha atrevit a plantejar una educació superior construïda a partir de la realitat actual, no de la d’ahir. Si la IA ens obliga a aprendre i treballar d’una altra manera, les institucions que ens formen també s’han de permetre provar, equivocar-se i tornar a començar.