El nostre veritable problema número 1

Vivim en una societat afectada per múltiples mals. La criminalitat persistent de bandes multireincidents que transiten amb impunitat entre comissaries i jutjats. Les llistes d'espera a la sanitat pública, la inaccessibilitat a l'habitatge, els resultats educatius mediocres reflectits a l'informe PISA, i una corrupció que esquitxa tant l'administració com bona part de la classe política. La llista és llarga, sens dubte.

Tanmateix, entre tots aquests desafiaments n’hi ha un que destaca per damunt dels altres. Un problema silenciós, estructural i persistent: l’estancament dels salaris reals.

📉 Evolució del salari mitjà real a Espanya 1990–2023

Des del 1993, el salari mitjà real a Espanya amb prou feines ha crescut un 3,6% en termes reals. En tres dècades hem passat de 29.588 euros a 30.654 euros. Pràcticament res. Mentrestant, els preus han seguit una tendència oposada:

📈 Evolució dels preus

Preus globals, salaris locals

El diagnòstic és clar: els preus s’han globalitzat, mentre que els salaris romanen ancorats en dinàmiques locals. El resultat és devastador per a la classe mitjana: pèrdua de poder adquisitiu, impossibilitat d'accedir a béns essencials com l’habitatge i, en general, un retrocés generacional evident. Vivim pitjor que els nostres pares, en una societat que a penes pot finançar un estat del benestar que trontolla.

Mentrestant, economies com la xinesa floreixen. La Xina està forjant una classe mitjana en expansió, amb accés a nivells de benestar que avui ens semblen llunyans. Mentre nosaltres lidiem amb unes Rodalies pèssimes, preus industrials de l’energia 2,5 vegades superiors als de França i llistes d’espera interminables, a la Xina proliferen taxis autònoms, trens de 600 km/h i no hi ha llistes d’espera.

Productivitat: la clau de tot

Paul Krugman ho va resumir el 2021 amb una frase lapidària:

“La productivitat no ho és tot, però a llarg termini ho és gairebé tot.”

Les retallades a França, les dificultats estructurals a Alemanya, el deute crònic a Espanya o la incapacitat per finançar el sistema de pensions —no en el futur, sinó ja— són símptomes d’un mateix mal: una productivitat estancada.

La frase de Krugman ressona una vegada i una altra i pren tot el seu sentit quan fem una observació senzilla: els països que van bé són països amb una gran productivitat, amb una tecnologia avançada, i aconsegueixen traslladar-la a tots els sectors productius.

Falses solucions: limitar els preus

Hi ha propostes que s’orienten a limitar els preus com si això fos possible. L’habitatge ha estat a Espanya l’objectiu d’aquest tipus de mesures. És força obvi que limitar preus redueix els incentius per construir més habitatges, és a dir, a mitjà o llarg termini no funciona. Però, a més, en disminuir l’oferta fa que el “càsting” per accedir a un habitatge sigui encara més exagerat, perjudicant aquells a qui se suposava que volia beneficiar.

Això sí, beneficia als qui ja són arrendataris i els permet continuar a l’habitatge, sempre que el propietari no decideixi vendre’l, és clar.

Si els teus veïns guanyen més i volen mudar-se a la teva ciutat, els preus pujaran. És obvi

És a dir, suposa un alleujament per a uns pocs a costa d’agreujar el problema per a molts i fer encara més difícil la seva solució.

Aquest és el millor dels casos. Altres preus, com els de l’iPhone, un cafè o una cervesa, o el cistell de la compra al supermercat, simplement no es poden limitar.

En preus som dependents, en la mesura que aquests són més o menys globals: alguns completament, com els iPhones, i altres a escala europea com l’habitatge.

Si els teus veïns guanyen més i volen mudar-se a la teva ciutat, els preus pujaran. És obvi.

L’única sortida? Incrementar els ingressos

No hi ha escapatòria: o guanyem més o el nostre model s’erosiona. I guanyar més només és possible amb una major productivitat i un model econòmic basat en nínxols d’innovació, on la competència sigui menor perquè disposes d’una solució temporalment única o escassa.

La nostra única solució com a societat és guanyar més, i això no és possible sense incrementar la productivitat i trobar nínxols d’innovació amb competència limitada.

En bona part tenim un model productiu limitat per sectors de baix valor afegit com el turisme. Això sens dubte ens llastra, però alhora proporciona riquesa, feina i oportunitats. Aquest tipus de serveis també han atret una població amb més dificultats per evolucionar cap a ocupacions de més valor afegit.

No hi ha dubte, doncs, que trobar una solució viable és problemàtic i no té res de senzill.

Què podem fer, doncs?

Bona part del creixement del PIB espanyol en els últims anys s’explica per l’augment de la població. Però el PIB per càpita —la veritable mesura de benestar— amb prou feines creix. En alguns països com els EUA, la immigració genera contribucions netes ja en la primera generació. En altres, com molts europeus, això no passa.

La solució és una: incrementar la productivitat, i per a això cal incorporar tecnologia en tots els sectors, des de l’agricultura fins als serveis públics.

La bona notícia: som davant d’una nova revolució tecnològica. La intel·ligència artificial generativa, els cotxes autònoms i els robots humanoides ja són aquí. I el seu potencial per multiplicar la productivitat és immens.

La mobilitat autònoma pot reduir els costos logístics i de transport personal fins a cinc vegades. Els robots avancen a una velocitat insospitada. Aquesta mateixa setmana, l’empresa xinesa UBTree ha presentat un robot humanoide amb mobilitat avançada i integrat amb models de llenguatge, per només 5.900 dòlars. Imagineu el seu potencial en hostaleria, logística, hospitals o atenció domiciliària.

El canvi és inevitable. No siguem els últims, perquè pagarem la festa

El canvi fa por. Això és humà. Però hi ha moments en la història en què el canvi deixa de ser una opció per esdevenir una necessitat. El canvi és inevitable. Lluitar contra l’inevitable és d’ignorants i et converteix en un perdedor inevitable.

El nostre gran problema —el problema número u— és la manca de creixement sostenible. I aquest depèn directament de la productivitat. La solució és abraçar la tecnologia i apostar decididament per la innovació.

No hi ha alternativa. Simplement, no n’hi ha cap altra.