La setmana passada una notícia ens va agafar a tots per sorpresa. La nit de divendres, l’administració americana va prohibir l’ús de Mythos i Fable, els nous models d’Anthropic, a tots els ciutadans no americans.

Concretament, va ser una directiva de control d’exportacions del Departament de Comerç dels Estats Units que va arribar divendres passat a les 17:21, hora de la costa est, i que prohibia l’accés a aquests models a ciutadans estrangers, encara que fossin dins de territori americà. La restricció afectava fins i tot empleats no americans de la mateixa companyia. Immediatament, Anthropic va revocar l’accés als models i va demanar a AWS que els desactivés a Amazon Bedrock. Sembla que internament encara els pot fer servir, però només amb ciutadans americans, cosa que complica extraordinàriament l’operativa d’una empresa altament internacionalitzada.

La notícia és important no només pel que diu d’Anthropic, sinó pel que diu del moment que vivim. Fins ara, bona part del debat sobre la intel·ligència artificial havia girat al voltant dels seus riscos socials: biaixos, privacitat, drets d’autor, seguretat, desinformació, substitució laboral o responsabilitat legal. Però el cas Mythos ens situa en una altra dimensió. La IA frontera ja no és vista només com un producte tecnològic. Comença a ser tractada com una capacitat estratègica. És a dir, com els xips.

De regular usos a controlar accessos

Aquesta és la clau de lectura. Els Estats Units no han prohibit una mala pràctica concreta. No han dit simplement que Mythos no es pugui utilitzar per fer una determinada activitat. Han restringit qui pot accedir al model. No regulen només l’ús. Regulen l’accés. I aquest canvi és enorme.

La IA frontera ja no és vista només com un producte tecnològic. Comença a ser tractada com una capacitat estratègica

Durant els darrers anys, Europa ha volgut convertir-se en la gran potència reguladora de la intel·ligència artificial. L’AI Act ha estat presentat com el gran marc normatiu global: una arquitectura sofisticada per classificar riscos, imposar obligacions, protegir drets i ordenar el desplegament d’aquesta tecnologia. És una aproximació coherent amb la tradició europea: si una tecnologia és poderosa, cal regular-ne els usos.

Però el cas Mythos ens recorda que hi ha una altra manera de regular: no regular què es pot fer amb una tecnologia, sinó qui pot tenir-la.

Aquesta és la lògica americana. I és molt més dura.

Regular usos vol dir: pots utilitzar aquesta tecnologia, però amb condicions. Regular accessos vol dir: potser tu no pots tenir aquesta tecnologia. El primer enfocament pertany al món jurídic i administratiu. El segon pertany al món de la geopolítica.

Amb Mythos, la intel·ligència artificial entra definitivament en aquest segon món.

La IA frontera com a infraestructura de poder

La pregunta ja no és només si un model pot escriure millor, programar millor, raonar millor o automatitzar millor. La pregunta és si aquest model pot donar a una empresa, a un país o a un exèrcit un avantatge significatiu. Sí que pot trobar vulnerabilitats, accelerar recerca, optimitzar operacions, automatitzar atacs, defensar infraestructures o substituir equips sencers de treball altament qualificat.

Quan una tecnologia arriba a aquest nivell, deixa de ser percebuda com una eina comercial ordinària i passa a ser percebuda com una infraestructura de poder.

Això ja ho hem vist amb els semiconductors. Durant anys, els xips van ser tractats com un sector industrial més. Avui són el centre de la rivalitat entre els Estats Units i la Xina. Washington ha restringit l’accés de Pequín als xips més avançats, a les màquines per fabricar-los i al coneixement necessari per desenvolupar-los. No perquè els xips siguin perillosos en si mateixos, sinó perquè permeten construir capacitats perilloses o estratègiques.

Els països que no tinguin models i infraestructura propis quedaran exposats a decisions polítiques preses fora de les seves fronteres

Ara la mateixa lògica arriba als models d’intel·ligència artificial. Qui controla els xips controla el càlcul. Qui controla el núvol controla la distribució. Qui controla els models controla la capacitat. I qui controla les normes d’exportació controla l’accés. Aquesta cadena és la nova arquitectura del poder tecnològic.

Per això el cas Mythos té implicacions geopolítiques profundes. Els països que no tinguin models propis, infraestructura pròpia o aliances sòlides quedaran exposats a decisions polítiques preses fora de les seves fronteres. Una universitat europea, una empresa catalana o una administració pública poden creure que estan contractant simplement un servei digital. Però, en realitat, poden estar depenent d’una infraestructura sotmesa a la política exterior dels Estats Units.

Això canvia la naturalesa del risc.

Del 'vendor lock-in' al 'geopolitical lock-in'

Fins ara, quan parlàvem de dependència tecnològica, fèiem servir paraules com vendor lock-in. Una empresa quedava atrapada en un proveïdor perquè havia construït els seus processos, les seves dades o els seus sistemes al voltant d’aquell servei. Però ara apareix una nova capa: el geopolitical lock-in.

La dependència d’un model frontera ja no és només una dependència empresarial. És una dependència geopolítica.

Si una empresa europea construeix els seus processos crítics sobre un model americà, pot veure’s afectada no només per canvis de preu, caigudes de servei o decisions comercials, sinó també per una ordre administrativa del govern nord-americà. I això afecta directament l’estratègia empresarial.

Les companyies hauran de començar a preguntar-se no només quin model és més barat o més potent, sinó sota quina jurisdicció opera

Les companyies hauran de començar a preguntar-se no només quin model és més barat, més ràpid o més potent, sinó sota quina jurisdicció opera, qui en pot limitar l’accés i quines dependències crea.

A curt termini, això també pot alterar les quotes de mercat. Si un model queda restringit, els clients es mouran cap a alternatives. Alguns aniran a OpenAI, altres a Google, altres a Meta, altres a Mistral, altres a models oberts o a arquitectures híbrides. Però el canvi important no és només comercial. El mercat dels grans models deixa de ser un mercat purament competitiu i passa a ser un mercat condicionat per la política industrial i la seguretat nacional.

Un model pot guanyar quota no perquè sigui millor, sinó perquè un altre queda restringit. Una empresa pot perdre mercat no perquè hagi pres males decisions, sinó perquè el seu govern decideix que el seu producte és massa sensible. Un país pot quedar enrere no perquè li falti talent, sinó perquè no té accés estable a la frontera tecnològica.

El futur: una IA per a tothom i una IA per a uns quants

Aquesta és la fragmentació que ve.

Potser no tindrem una única intel·ligència artificial global. Potser tindrem blocs d’IA: models americans per a determinats aliats, models xinesos per a altres ecosistemes, models oberts com a alternativa parcial i models europeus intentant trobar espai entre regulació, dependència i ambició industrial.

L’escenari distòpic és fàcil d’imaginar. Una IA quotidiana, integrada en productes de consum, disponible per a tothom, simpàtica, útil i aparentment universal. I, al mateix temps, una IA frontera molt més poderosa, reservada a governs, grans corporacions, institucions autoritzades i països aliats.

Una IA per a tothom a la superfície. Una IA realment decisiva per a uns quants al fons.

Això trencaria una de les grans promeses inicials de la IA generativa: la democratització de la intel·ligència. Durant un temps vam imaginar que aquests models posarien capacitats extraordinàries a l’abast de qualsevol persona amb connexió a internet. Però la història de la tecnologia ens recorda que quan una capacitat esdevé massa poderosa, els Estats deixen de mirar-se-la com un mercat i comencen a mirar-se-la com un actiu estratègic.

Europa: la màscara ha caigut

I aquí Europa queda en una posició incòmoda. Europa ha regulat la IA abans que ningú. Ha volgut ser la potència normativa. Ha construït un marc legal ambiciós i sofisticat. Però el cas Mythos ens recorda una veritat elemental: regular no és el mateix que tenir capacitat.

Podem tenir bones normes, però si els models més avançats són americans, els xips són americans o asiàtics, el núvol és majoritàriament americà i les decisions crítiques es prenen a Washington, la nostra sobirania és molt limitada. Podem escriure les regles del joc, però seran sobre un tauler imaginari. Aquesta és la màscara que cau.

Europa ha confiat massa en el seu poder normatiu i massa poc en la seva capacitat industrial

Europa regula usos. Els Estats Units regulen accessos. La Xina construeix capacitats.

Aquesta frase resumeix bona part del problema. Europa ha confiat massa en el seu poder normatiu i massa poc en la seva capacitat industrial. Ha pensat que ser el primer a regular era una forma de lideratge. I no ho és, perquè en tecnologies de frontera, el lideratge no consisteix només a dir què s’ha de fer. Consisteix a poder fer-ho.

La sobirania digital no es proclama, es construeix. Es construeix amb centres de dades, amb xips, amb energia, amb talent, amb capital, amb empreses capaces d’escalar, amb compra pública intel·ligent, amb universitats connectades amb indústria i amb una política tecnològica i d’innovació que no confongui constantment regulació amb estratègia.

La lliçó de Mythos

Mythos pot semblar un episodi puntual. Potser la decisió es matisarà. Potser es negociaran excepcions. Potser Anthropic trobarà una solució operativa. Però el precedent ja existeix. Els models frontera han entrat en el món del control d’exportacions, de la seguretat nacional i de la competició entre blocs.

Aquesta és la lliçó de Mythos: la intel·ligència artificial ja no és només una tecnologia. És poder

A partir d’ara, quan una empresa, una administració o una universitat europea adopti un model d’intel·ligència artificial, no només haurà de preguntar-se si és el millor. També haurà de preguntar-se qui el controla, sota quina llei viu i qui pot tallar-ne l’accés.

Aquesta és la lliçó de Mythos.

La intel·ligència artificial ja no és només una tecnologia.

És poder.