Acaba d'aprovar-se i entrar en vigor la Llei de mobilitat sostenible, que pretén establir un règim de transport ecològic, d'accessibilitat universal i amb una perspectiva integral en els seus més diversos aspectes, inclosos entre ells el de la mobilitat al treball. Els objectius de la llei són molt amplis i ambiciosos, tenint com a nord la sostenibilitat ambiental, en el marc de la transició energètica, però també buscant una millor qualitat de vida del conjunt dels ciutadans. Expressament, la mateixa llei declara que pretén establir un sistema de mobilitat sostenible, just i inclusiu com a eina per aconseguir més cohesió social i territorial, contribuir a un desenvolupament econòmic resilient i assolir els objectius de reducció de gasos d'efecte hivernacle i altres contaminants.

Dins d'aquest objectiu es pretén aconseguir una mobilitat sostenible a la feina, l'objectiu de la qual és racionalitzar els desplaçaments al lloc on es desenvolupa l'activitat dels empleats, clients, proveïdors i visitants. Els desplaçaments amb motiu de la feina, tant abans del seu inici com al final, constitueixen un dels motius més destacats en la mobilitat quotidiana. Per aquest motiu, una gestió adequada de la mobilitat a la feina esdevé essencial, tant per als treballadors com per al conjunt de la població. La mobilitat a la feina resulta especialment decisiva des de molt diversos efectes: costos econòmics, temps de desplaçament, congestió del trànsit en hores punta, riscos d'accidents laborals ‘in itinere’, reducció de contaminants i millora de la qualitat de l'aire, inclosa la llibertat d'elecció de residència i de feina. En resum, una millora de la mobilitat a la feina apareix com a bàsica per a una millor qualitat de vida.

L'assoliment d'un model de mobilitat sostenible al treball, que atengui raonablement els anteriors objectius, correspon sobretot als poders públics. Són sobretot les administracions públiques les que han d'assumir la tasca d'establir un sistema integral de transport públic i de fórmules de mobilitat privada eficients, per mitjà de l'execució de les infraestructures i els equipaments necessaris per a la satisfacció dels objectius perseguits, amb provisió d'uns serveis públics de qualitat, segurs i ambientalment sostenibles.

Els objectius de la llei són molt amplis i ambiciosos, amb la sostenibilitat ambiental com a nord, però també la millora de la qualitat de vida dels ciutadans

Això sí, complementàriament a l'anterior, la normativa recentment aprovada preveu també l'atribució de certes obligacions a les empreses a efectes de la consecució d'un model més efectiu de mobilitat sostenible al treball. A aquest efecte, són sobretot les grans empreses les que es poden i s'han d'involucrar en aquesta tasca complementària.

En aquest context, des d'alguns àmbits s'ha transmès la idea que la llei obliga el conjunt de les empreses a elaborar un pla de mobilitat sostenible al treball, cosa que no és certa. En realitat, de manera directa només obliga a disposar d'aquests plans les empreses i entitats pertanyents al sector públic que tinguin centres de treball de mitjanes i grans dimensions; en concret, respecte de centres de treball amb més de 200 treballadors o 100 per torn.

Aquests plans de mobilitat han d'incloure mesures que promoguin la mobilitat activa en mitjans no motoritzats, el transport col·lectiu, la mobilitat de baixes emissions, facilitant l'ús i recàrrega de vehicles zero emissions i el teletreball en els casos en què sigui possible. Així mateix, s'han d'incloure mesures relatives a la millora de la seguretat viària i prevenció d'accidents en els desplaçaments al centre de treball, fomentant la formació oportuna. Per a la fixació de totes les mesures s'han de tenir en compte tant els empleats del centre de treball com també els visitants, proveïdors i qualsevol altra persona que requereixi accedir a l'establiment.

Aquests plans de mobilitat al treball han de ser objecte de negociació amb la representació legal dels treballadors. De no existir tals representants en el corresponent centre de treball es crearà una comissió negociadora constituïda ‘ad hoc’, d’una banda, per la representació de l’empresa i, d’altra banda, pels sindicats representatius a nivell estatal i del sector al qual pertanyi l’empresa.

Els desplaçaments amb motiu de la feina, tant abans del seu inici com al final, constitueixen un dels motius més destacats en la mobilitat quotidiana

Addicionalment, es preveu l'exigència d'elaborar aquests plans de mobilitat per a "grans centres d'activitat", per tant, de possible extensió al sector privat, pensant sobretot en espais on coincideixin en la seva activitat un significatiu nombre d'empreses. No obstant això, no es precisen les concretes situacions que determinarien la presència d'un gran centre d'activitat, quedant això diferit a una decisió conjunta dels Ministeris de Transports i de Treball, o bé de les corresponents comunitats autònomes. Això sí, en aquest aspecte la norma és molt confusa en atribuir als grans centres d'activitat com a tals l'obligació d'elaborar el corresponent pla de mobilitat sostenible, quan en la majoria de les ocasions es tractarà d'entitats sense entitat jurídica pròpia, ja que es pot tractar d'una pluralitat d'empreses diverses que simplement coincideixen en una mateixa superfície. En tot cas, en l'elaboració d'aquests plans per a grans centres d'activitat no es preveuen procediments de negociació col·lectiva ni de participació dels representants dels treballadors. Seria oportú un desenvolupament reglamentari d'aquest aspecte, per clarificar el procediment d'elaboració d'aquests plans de mobilitat i, en concret, preveure algun tipus de participació dels representants dels treballadors.

Per a la resta d'empreses, les públiques de menors dimensions i la totalitat de les privades, el que s'introdueix és un deure de negociació col·lectiva de mesures per promoure l'elaboració de plans de mobilitat al treball, orientats a mesures d'impuls del transport col·lectiu, la mobilitat de baixes emissions, la mobilitat activa i la mobilitat compartida o col·laborativa, de cara a aconseguir els objectius de qualitat de l'aire i reducció d'emissions, així com a evitar la congestió i prevenir els accidents en els desplaçaments al treball. Convé fer alguns aclariments respecte d'aquest deure de negociació, atès que també des d'alguns àmbits s'ha transmès una interpretació errònia del previst legalment.

Amb tot, amb aquest deure no s'ha introduït el pla de mobilitat com un contingut necessari i obligatori, a diferència del que succeeix, per exemple, respecte dels plans d'igualtat entre dones i homes. Tenint en compte que per a aquestes empreses no s'estableix la necessitat que tinguin un pla de mobilitat, el que es contempla és un simple deure de negociar de bona fe, amb voluntat d'assolir un pacte, però que pot desembocar en l'absència d'acord entre els integrants de la taula de negociació. Així, l'absència d'acord sobre les mesures afavoridores de la sostenibilitat de la mobilitat al treball no impedeix la correcta aprovació de la resta del conveni col·lectiu pactat entre les parts.

Seria oportú un desenvolupament reglamentari per clarificar el procediment d'elaboració d'aquests plans de mobilitat

Complementàriament a l'anterior, la norma no obliga a la constitució de nous àmbits de negociació col·lectiva, sinó que aquest deure de negociar s'estableix respecte als convenis col·lectius ja existents, que es fa viu en el moment de la seva renegociació. D'aquesta manera, si l'empresa es regeix per un conveni sectorial, no s'està obligant a negociar un acord d'àmbit empresarial exclusivament dirigit a establir mesures de mobilitat sostenible.

A més, aquest deure de negociar no consisteix exactament en l'elaboració de plans de mobilitat, sinó simplement a “promoure” plans d'igualtat, precisió que estableix significatives diferències. Tingues en compte que els plans d'igualtat s'han d'elaborar en cada concreta empresa i centre de treball, mentre que el deure de negociar aquestes mesures de promoció afecta tota mena de convenis col·lectius, inclosos els convenis sectorials. Per tant, en els convenis d'àmbit sectorial el que es poden establir són clàusules que incentiven l'adopció en l'àmbit empresarial d'aquests plans de mobilitat, però no establir-los en aquests convenis sectorials. Amb tot l'anterior no pretenem menysvalorar la necessària col·laboració de les empreses en matèria de mobilitat al treball, particularment de les grans empreses privades, en la incorporació de mesures afavoridores d'un sistema eficaç de mobilitat sostenible al treball. Més encara, resulta convenient que aquesta incorporació es canalitzi a través de la negociació col·lectiva. Fins i tot seria convenient que, un cop elaborats i aprovats els corresponents plans de mobilitat al treball a les empreses, s'articulin procediments de seguiment de la seva implementació a través de la participació dels representants dels treballadors. Això sí, perquè tot això es materialitzi i, si més no, es generalitzi en les grans empreses, cal que això ho assumeixin i interioritzin els interlocutors socials, com un objectiu molt convenient als efectes de millorar la qualitat de feina i de vida del conjunt de la població ocupada. Una excel·lent oportunitat per a tot l'anterior pot presentar-se amb la negociació del nou Acord per a l'Ocupació i la Negociació Col·lectiva que han d'escometre sindicats i empresaris en aquest pròxim any 2026.