La controvertida roda de premsa de François Bayrou, primer ministre francès, de fa unes setmanes, en la qual feia una greu diagnosi sobre l’estat de l’economia i de les finances del país gal i cridava l’atenció sobre la necessitat d’impulsar prioritàriament la política industrial, torna a posar sobre la taula la urgència inexcusable de reindustrialitzar les societats com a mitjà d’enfortir-les i de garantir el progrés i la prosperitat dels seus ciutadans i l’equilibri dels territoris. Catalunya es podria sumar perfectament a una crida d’aquest tipus!

En debats sobre reindustrialització és recomanable sempre recórrer a la memòria per saber d’on venim i cap a on anem, o ens convé anar. I això encara resulta més útil si es focalitza l’exercici històric en un dels sectors que ha estat pal de paller del procés d’industrialització i de la història econòmica a Catalunya, com és el metall en un sentit ampli (metal·lúrgia, productes metàl·lics, maquinària mecànica, maquinària i material elèctric, instrumentació, electrònica i material de transport). Aquest, conjuntament amb el tèxtil i confecció, va encapçalar els inicis de la revolució industrial a mitjans del segle XIX i la modernització i desarrollismo de les dècades dels anys seixanta i setanta del segle XX. No obstant això, els començaments del sector metall es poden situar en l’aparició i desplegament de l’anomenada “farga catalana”, tècnica genuïnament local, l’origen de la qual va tenir lloc en el segle XI, que va desenvolupar-se, sobretot, al nord i al nord-oest de Catalunya i que va ser reconeguda internacionalment.

Els inicis del sector metall es poden situar en l’aparició i desplegament de l’anomenada “farga catalana”, tècnica genuïnament local

Els inicis de la industrialització a Catalunya impulsen el desenvolupament d’activitats i d’empreses dins del metall, com per exemple la primera transformació de metalls, la fabricació de productes metàl·lics, la construcció i reparació de maquinària, i la producció de material per a infraestructures i transport ferroviari. A finals del segle XIX i primers anys del segle XX s’implanten a Catalunya empreses estrangeres, de la mà, per exemple, del desplegament de l’energia elèctrica, com Siemens i Philips. El primer terç del segle XX són anys de fort desenvolupament metal·lúrgic a Catalunya, lligats a l’anomenada segona revolució industrial, que té en el vehicle de combustió interna un dels principals referents, però que en el cas del metall s’ha d’estendre a molts altres àmbits (maquinària diversa, material elèctric, electrodomèstics…).

Després del llarg parèntesi de la Guerra Civil espanyola i de la Segona Guerra Mundial, i amb la posada en marxa del Pla d’Estabilització Econòmica del 1959, la indústria catalana del metall inicia un cicle de gran expansió des de tots els punts de vista (empreses, ocupació, inversions estrangeres, tecnologia…), que el porta a assolir xifres històriques. Dels 74.243 ocupats i de representar gairebé el 13% de la indústria catalana en llocs de treball de l’any 1955, el sector passa a concentrar 249.062 treballadors i suposar el 29,5% de l’ocupació del conjunt de la indústria el 1975. Sector molt diversificat, amb empreses emblemàtiques en nombrosos àmbits, com per exemple La Maquinista Terrestre i Marítima, Materiales de la Construcción (MACOSA), Metales y Platería Ribera i Seat. La crisi dels setanta i primers vuitanta del segle XX provoca un ajustament del sector, com passà al conjunt de la indústria catalana. No obstant això, el 1985 assoleix una ocupació de 203.566 persones, representant poc més del 28% de la indústria global en actius.

En el darrer mig segle el sector registra una profunda transformació de la mà de dos moments crucials. D’una banda, finals dels anys setanta i dècada dels vuitanta del segle XX, amb la crisi econòmica i reconversió, la transició política i la incorporació d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) del 1986, i, de l’altra, al principi del segle actual, com a conseqüència de la globalització, de la deslocalització productiva i de la crisi financera iniciada el 2007-2008. A l’anterior cal afegir els efectes derivats de les inversions empresarials realitzades en matèria tecnològica i en millores de productivitat, que també han intervingut en la modificació de la fisonomia estructural i sectorial, quantitativa i qualitativa, de les diferents activitats. Resultat de tot això, el sector inicia el segle XXI amb 152.095 treballadors, cosa que representa el 31,9% del global de la indústria de Catalunya.

El metall requereix l'empenta de tots i la necessitat d’unir esforços i d’aplegar iniciatives i projectes a nivell d’empreses, institucions i administracions

També resulta il·lustratiu l’anterior repàs històric pel que fa al ventall de branques d’activitat i d’empreses. Al respecte, el mapa ha patit importants canvis, que fins a cert punt es poden considerar normals del dinamisme vital de l’economia i de la indústria occidentals. Es pot parlar d’una gran transformació i, a vegades, de l’ajustament d’activitats, que algunes vegades ha comportat la desaparició de determinats segments i empreses representatives. Aquest és el cas de la primera transformació de metalls, de l’automoció, dels vehicles de dues rodes, dels equipaments i material elèctric, dels electrodomèstics de línia blanca, de l’electrònica de consum, o dels productes diversos. A títol il·lustratiu, es pot apuntar la desaparició a Catalunya d’empreses conegudes del sector com Torras Herrería y Construcciones, La Maquinista Terrestre y Marítima, Nissan, Derbi, Yamaha, Corberó, Domar, Elbe, Sony, Samsung o Braun.

Malgrat l’anterior, el sector del metall manté una vitalitat important en el context actual de la indústria catalana, amb una rellevant presència en activitats tradicionals i, també, en noves branques, com són les anomenades economies blava, verda, digital i de salut. El mes d’abril del 2025 el sector concentra 154.100 ocupats, és a dir el 30,6% del total industrial. Pel que fa a la productivitat, el sector supera significativament els nivells de productivitat mitjans de la indústria manufacturera catalana, havent experimentat en el període 2015-2022 un increment mitjà de gairebé un 23% en termes corrents, per sobre del 15,4% del conjunt industrial. Quant a exportacions, el sector és responsable de poc més d’una tercera part de les exportacions totals catalanes, sent una de les activitats amb un major percentatge de vendes realitzades a l’estranger. A tall d’exemple es pot destacar firmes emblemàtiques de l’actualitat del sector en diferents àmbits, com Seat, Hewlett Packard, Roca, Schneider Electric, Ficosa, La Farga, Denso, Lear, Gestamp, Soler C Palau, Vilardell Purtí, Comexi, Circutor, Simón, Industrias Teixidó, Wallbox, i Doga.

El metall, igual que el global de la indústria catalana, requereix l'empenta de tots i la necessitat d’unir esforços i d’aplegar iniciatives i projectes a nivell d’empreses, institucions i administracions públiques, sense oblidar la resta de l’ecosistema industrial, per atendre els eixos clau actuals del sector: la tecnologia i el talent. Sumar moltes vegades multiplica i, en qualsevol cas, mai resta, sobretot en un territori amb una història i una dimensió com Catalunya. Per això cal potenciar la cooperació empresarial, l’aliança d’entitats i institucions, la col·laboració públicoprivada…, superant posicions personalistes que no condueixen a cap lloc. I, de l’altra part, s’ha d’utilitzar tots els instruments al nostre abast per actuar sobre el sector, a través d’una concepció àmplia de la política industrial, i, també, aprofitar les oportunitats que ofereix el diàleg social i la negociació col·lectiva més enllà dels aspectes bàsicament laborals.