En el discurs institucional del Dos de Maig, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va tornar a situar la “llibertat” al centre del relat polític madrileny. Una llibertat associada, fonamentalment, a la baixa fiscalitat, a la reducció de traves i a una concepció de l’acció pública que posa l’accent en no “embridar” l’activitat econòmica. És un missatge potent, però que demana ser analitzat amb més profunditat quan s’observa des d’una perspectiva territorial més àmplia.

Madrid no és només una capital que es beneficia d’inèrcies polítiques o econòmiques; és també el resultat d’una determinada arquitectura de decisions públiques sostingudes en el temps. La seva condició de capital d’Estat s’ha vist reforçada per una estratègia d’inversió i d’organització territorial que ha tendit a concentrar-hi poder i activitat: des del disseny radial de les grans infraestructures viàries i ferroviàries, la centralitat i connectivitat de l’Aeroport Adolfo Suárez Madrid-Barajas, la localització a la ciutat de bona part dels centres de decisió corporatius, especialment arran dels processos de privatització de les grans empreses i monopolis públics, acompanyats dels exèrcits de consultors, enginyers, advocats i auditors, conjuntament amb tota la constel·lació, cada vegada més complex, de reguladors, organismes i empreses privades que es mouen al voltant dels grans contractes públics. Aquest conjunt de factors no només ha consolidat el pes polític de Madrid, sinó que ha contribuït a una creixent concentració de poder econòmic, financer i empresarial. No és cap casualitat que sigui pràcticament l’única regió que, en el que portem de segle, hagi augmentat (i molt sensiblement) la seva participació en el PIB del conjunt de l’Estat, sobretot en detriment d’altres més estancades o en regressió demogràfica.

En aquest context, la dinàmica d’atracció de capitals, talent i seus socials no pot entendre’s com el resultat d’una competència oberta entre territoris en igualtat de condicions. Més aviat respon a un model que, de facto, ha afavorit la canalització de recursos —materials, humans i fiscals— cap al centre, en detriment de moltes regions perifèriques o interiors. La denominada “Espanya buidada” o la manca d’oportunitats en determinades capitals espanyoles petites o mitjanes no són només l’expressió d’una evolució demogràfica espontània, sinó també la conseqüència acumulada de decisions polítiques i econòmiques que han reforçat aquesta lògica de centralització. Quina àrea metropolitana hi ha en un radi de 300 km de Madrid?

I aquí la política fiscal pren una dimensió especialment rellevant. La combinació d’una base econòmica ja molt concentrada amb rebaixes fiscals selectives —en figures com el patrimoni, successions o el tram autonòmic de l’IRPF— actua com a factor addicional d’atracció de bases imposables procedents d’altres territoris o de l’exterior a l’hora de decidir ubicacions de seus o domicilis fiscals. No és competir en eficiència, sinó fer-ho des d’una posició inicial avantatjosa. El resultat és un mecanisme que, de facto, contribueix a concentrar encara més recursos financers i capital humà en un únic pol.

Caldria desplaçar la discussió de la retòrica a les condicions de fons que permeten —o limiten— que aquesta llibertat sigui realment compartida

Aquesta dinàmica planteja una pregunta incòmoda: què vol dir exactament “llibertat” en aquest context? És simplement la capacitat d’aplicar polítiques pròpies, o també inclou la possibilitat de beneficiar-se d’un efecte capitalitat que té arrels institucionals i històriques? I, sobretot, fins a quin punt aquesta llibertat és simètrica per a tots els territoris, o bé es construeix sobre desequilibris previs que tendeixen a amplificar-se? Ens podríem preguntar un cop més com és que no hi ha encara una línia d’alta velocitat Barcelona-Alacant  (sent aquest corredor un dels més transitats de l’estat) o per què s’està construint (amb els retards habituals) un corredor mediterrani de mercaderies de prestacions mínimes en l’eix per on circulen el 55% de les exportacions de l’Estat, o per què les Rodalies de Catalunya són les pitjors, amb diferència, de tot l’estat, fins i tot, segons les dades publicades per la mateixa Renfe.

El contrast amb Catalunya és, en aquest sentit, il·lustratiu. Les demandes recurrents de més autogovern fiscal, de reducció del dèficit fiscal o d’inversions —plantejades sovint com a instruments per afrontar reptes estructurals com l’habitatge, la productivitat o una cohesió social cada cop més malmesa— acostumen a generar fortes controvèrsies en l’àmbit polític i mediàtic espanyol. Solen ser interpretades en clau d’insolidaritat o privilegi, en un marc discursiu molt més exigent que el que s’aplica a altres formes d’autonomia fiscal, com és el cas dels concerts forals basc i navarrès, que, a diferència de la demanda catalana, no contemplen cap element de solidaritat interterritorial en la seva configuració legal i financera.

Aquesta diferència de tracte es fa especialment evident quan s’observa la recepció política i mediàtica dels diferents discursos territorials. Mentre que l’aposta de Madrid per utilitzar els seus marges fiscals extrets de l’acumulació descrita s’emmarca sovint en la narrativa de la llibertat i la competitivitat i no és qüestionada des dels territoris més perjudicats, els plantejaments des de Catalunya —orientats a ampliar la capacitat de decisió o a reduir el dèficit fiscal generat pel drenatge dels seus recursos públics— són sovint contestats amb duresa en debats autonòmics d’altres territoris, com s’ha vist en la contesa electoral a Andalusia, o en editorials de mitjans de capitals de l’interior peninsular. En aquests casos, el relat tendeix a desplaçar-se cap a acusacions d’insolidaritat o privilegi, configurant així un marc discursiu asimètric que condiciona profundament el debat sobre el model territorial.

En aquest marc, alguns hem plantejat que la consolidació del que l’arquitecte Fernando Caballero ha descrit com el gran “Madrid DF” respon, en realitat, a una lògica de projecte d’Estat. És a dir, la construcció d’un gran pol polític, econòmic i financer amb capacitat de competir a escala europea i global i liderar l’essència de l’Estat espanyol a semblança de París o Londres, encara que això impliqui reforçar dinàmiques centrípetes en detriment d’altres polaritats econòmiques dins del mateix Estat. Si aquesta lectura és correcta, s’entén millor perquè aquest model rarament sigui objecte d’un qüestionament profund en el debat públic estatal: posar-lo en dubte no seria només discutir polítiques concretes, sinó interpel·lar una determinada concepció de l’articulació territorial i del paper que ha de jugar la capital en el conjunt de l’economia.

En última instància, el debat no és tant entre llibertat i intervenció, com sobre les regles del joc que garanteixen un desenvolupament equilibrat i sostenible del conjunt de l’economia. I aquí és on probablement caldria desplaçar la discussió: de la retòrica a les condicions de fons que permeten —o limiten— que aquesta llibertat sigui realment compartida.