Un any més, aquest mes, la UE ha publicat l'European Innovation Scoreboard (EIS). Aquesta és una eina que mesura els avenços en els sistemes d'innovació i els sistemes productius dels estats membres, analitzant una sèrie de variables comunes. A més, el 2023 també han publicat el RIS (Regional Innovation Scoreboard), que analitza altres variables que estan disponibles en l'àmbit regional.

Per què és interessant analitzar aquests indicadors? Perquè s'utilitzen per dissenyar polítiques d'innovació i del foment de l'emprenedoria, tant per part de les institucions europees, com dels governs nacionals i regionals.

Aquest any vam tenir alguns canvis a Espanya, com la millora de posicions de Catalunya, situada en el grup de strong innovators, sempre liderat a Espanya pel País Basc. També la millora relativa d'Espanya en el seu conjunt, que està escalant posicions des de la covid.

És paradoxal que, tret d'algunes illes d'innovació, gairebé tots els líders se situïn en els països del nord i centre d'Europa. Mentre que el sud i l'est es mantenen en les últimes posicions. La innovació podria servir com a eina de convergència, per apropar les estructures dels països membres. Tanmateix, malgrat dècades de polítiques comunitàries, nacionals i regionals, encara està lluny d'assolir-se. S'apropen, però continuen allunyades.

Aquest 2023, Dinamarca ha substituït Suècia com a país més innovador de la UE. Però en el conjunt europeu ens hem allunyat de la Xina, els Estats Units, Corea del Sud o el Canadà perquè avancem a un ritme més lent. Malgrat això, la UE segueix per sobre de la Xina en termes d'innovació. Suïssa continua sent el país europeu més avançat, destacant any rere any pels indicadors educatius, de publicacions científiques i variables mediambientals.

Més enllà de quedar-me amb una mera llista de països o regions i veure si han pujat o baixat llocs, el que sempre m'interessa és analitzar les tripes dels marcadors. I les curioses correlacions que s'estableixen entre algunes variables que mesura la UE i l'evolució dels països en innovació.

Les variables que més han millorat a la UE des de 2016 són la innovació en processos, la mobilitat de recursos humans en àrees de R+D+i, la despesa en capital de risc i les col·laboracions internacionals en publicacions científiques.

Tanmateix, és curiós quines són les debilitats a Espanya: el suport públic (finançament) a la R+D+i, la despesa empresarial en R+D, els empleats en empreses innovadores, els innovadors de processos entre les pimes i la despesa en innovació per empleat. A més, estem molt allunyats de la mitjana europea en pimes amb productes innovadors, pimes que col·laboren amb altres agents o empreses, així com en l'exportació de productes i serveis d'alt valor afegit.

La meva experiència treballant en projectes d'innovació a tots els països que lideren la classificació europea, i alguns líders mundials, m'indica que no és fútil aquesta falta de suport i suport a les pimes. Sobretot quan al nostre país conformen la majoria del teixit productiu.

A més, que no s'exportin productes o serveis innovadors és un indicador de dues qüestions: d'una banda, es realitza una innovació que no és disruptiva, és a dir, pot constituir una novetat per a l'empresa que el realitza o al mercat d'origen (és bastant comú a Espanya veure empreses i empreses emergents que "copien" el que fan d'altres en altres mercats), però no és atractiu o competitiu a l'estranger; per un altre, la falta de xarxes que facilitin l'escalat internacional de la innovació. Sempre dic que si una innovació no és capaç d'escalar internacionalment, o no sobreviurà gaire temps, o no trobarà prou finançament per créixer.

En realitat, aquests informes sempre em porten a qüestionar-me per què a Espanya no hi ha un sistema d'avaluació i monitoratge efectiu que permeti conèixer l'efectivitat de la despesa pública en innovació. Si no coneixem quin és el retorn real de les accions finançades amb fons nacionals o regionals, és impossible saber si s'avança pel camí apropiat. I que les pimes, on s'enquadren també les empreses emergents, segueixin tan allunyades de la mitjana europea, indicaria que l'estratègia no sembla la més adequada. Des del resultat de la col·laboració del triangle del coneixement fins al finançament d'empreses. Fa unes setmanes comentava amb un col·lega com al territori en el qual resideixo s'engegaven gairebé simultàniament tres programes d'acceleració d'empreses emergents: una amb fons nacionals, una altra amb fons autonòmics i una altra amb fons locals. Quin seria l'impacte (si es mesurés) d'aquesta despesa? Realment en una província o comunitat autònoma podem trobar en el dia d'avui 100 empreses emergents o idees amb un impacte potencial rellevant que puguin ser mentoritzades en el mateix període de temps? La meva experiència em diu que dubtosament.

És paradoxal també que molts dels països que lideren la classificació es caracteritzin també per tenir sistemes més transparents i amb una avaluació de l'eficàcia de la despesa pública. Així que n'unim dos i dos i potser tenim la solució de la convergència.