Aquesta setmana vaig tenir el privilegi d'impartir la conferència inaugural de la 4a Trobada d'Inversió Sostenible, organitzada per Suma Capital, gestora independent d'inversions amb forta especialització en projectes amb impacte positiu en el medi ambient i en la sostenibilitat.

El tema de la sostenibilitat ha adquirit tal rellevància al món empresarial i financer que la convocatòria va superar totes les expectatives d'afluència. Més de 400 primers directius dels més variats sectors d'activitat van omplir el Beatriz de Madrid.

Va ser un matí on es van posar sobre la taula molts arguments. Em quedo amb tres grans missatges, alguns d'ells fruit dels debats a les dues taules rodones que hi va haver.

El primer potser no sorprendrà. Però impressiona comprovar-ho i veure-ho en directe. I és l'increïble consens que hi ha al món empresarial sobre la sostenibilitat. És una prioritat per a tothom. Enrique Tombas, president de Suma Capital, va llançar aquesta definició de sostenibilitat: "La capacitat d'una societat de gaudir del present sense arruïnar el futur dels que vindran després". Hi havia organitzacions de tots els sectors d'activitat. La sostenibilitat ja no és un "nice to have". Ni tan sols un "must have", que també. S'ha convertit en eix vertebral de les propostes de valor de les empreses. I, per tant, passem a la tercera pantalla: del "must have" al "must be". No es tracta de tenir polítiques de sostenibilitat o compensar empremtes de carboni. Es tracta de "ser" sostenibles.

En aquest sentit, la meva opinió, tal com vaig explicar l'audiència, és que, en termes econòmics, ja podem referir-nos a la sostenibilitat com un mercat. Hi ha demanda i oferta de sostenibilitat. I no és un mercat abstracte, sinó protagonitzat per ciutadania, societat, medi ambient i la pròpia economia. En cada una d'aquestes dimensions, hi ha infinitat d'elements que pot articular-se i incorporar-se al model de negoci empresarial, per fer-ho evolucionar cap a un model més sostenible. El concepte sostenibilitat s'ha ampliat i, per a la població general, comporta més coses: equitat, justícia, conciliació laboral, economia circular...

El segon missatge és que les empreses necessiten que, en la mesura possible, els canvis que es produeixin aprofitin les estructures disponibles. Fernando Ruiz, CTO de Repsol, ho va explicar de forma meridiana. Necessitem anar substituint els combustibles fòssils per d'altres amb menor impacte mediambiental, però el que no podem és desprendre'ns de totes les estructures de distribució i emmagatzematge que tenim perquè, sinó, la transició verda no pot pagar-se.

En aquest mateix sentit es va expressar Beatriz Herrera, responsable de Reputació, Relacions Institucionals i Sostenibilitat a Mahou San Miguel es va endinsar en aquesta qüestió. Les exigències regulatòries no necessàriament poden ser absorbides pel consumidor final i no pot demanar-se a les empreses que siguin els responsables únics de transformar al planeta. Si preguntes en una enquesta, la majoria de la ciutadania optarà per, per exemple, envasos sostenibles. Però només una fracció dels mateixos està disposada a pagar més per ells. La gran pregunta és: "Qui paga la transició verda".

I això ens porta a la tercera qüestió: "la tecnologia". Durant la meva intervenció vaig parlar de la paradoxa malthusiana. L'economista britànic Thomas Malthus, en comparar el creixement geomètric de la població amb el creixement aritmètic dels aliments, va predir guerres, pandèmies o fams. No va succeir. La Revolució Agrícola primer i la Revolució Industrial després, van permetre que la població augmentés i pogués ser alimentada. Ens trobem en una situació similar. La transició cap a una economia sostenible només podrà fer-se de la mà de tecnologies que facin possible dues coses: que s'aprofitin estructures existents i que el ciutadà pugui encaixar-lo en la seva renda disponible.

I, per a això, es necessiten dues coses: capital humà, això és, talent. I inversió, això són, diners.

La vida no deixa de sorprendre'm. Els mercats financers i els vehicles d'inversió, tan criticats en determinats episodis i crisi de la història econòmica, seran, juntament amb les administracions, un dels promotors de la transformació econòmica que necessita el planeta Terra.