Fa pocs dies es va donar a conèixer una nova edició del "Baròmetre de la innovació i la transformació digital i verda a Catalunya", publicat bianualment per ACCIÓ. En aquest informe es va revelar que el 15% de les empreses enquestades, 1.200 amb seu a Catalunya, van respondre afirmativament a la pregunta sobre si havien reservat part del seu pressupost a la innovació disruptiva. Aquest resultat supera el de 2021, que va ser l'11,7%. Bona o mala dada? Com tot al món de la gestió d'empreses, depèn.

Històricament, el fenomen de la disrupció s'ha associat amb empreses de nova creació (start-ups). Això és així perquè la disrupció es genera centrant-se en una base de clients diferent, inicialment menys rendibles, i amb una proposta de valor que sovint es considera d'inferior qualitat. Les empreses establertes tenen molt a perdre davant d'aquest nou segment (risc de desposicionar la seva marca), mentre que les noves no tenen legat per perdre i poden aprofitar aquest nou i arriscat segment, actuant per sota del radar competitiu de la indústria. És així com han sorgit les aerolínies de baix cost, les agències de viatge online o els models de banca íntegrament online, entre molts altres casos.

Al baròmetre esmentat, la dada s'alinea amb aquesta afirmació, ja que el 63% de les empreses de 0 a 5 anys dediquen un pressupost específic a la innovació disruptiva, mentre que en l'altre extrem només el 7,7% de les empreses de 20 a 29 anys ho fa. El baròmetre defineix "innovació disruptiva" com la creació de nous productes i/o models de negoci que tornen obsolets el que s'estava fent fins al moment, provocant un canvi en els hàbits del consumidor o fins i tot creant mercats completament nous que desplacen a les empreses i agents existents.

Davant d'aquest dilema disruptiu a què s'enfronten la majoria de les empreses establertes, les opcions possibles solen ser: ignorar la potencial disrupció i continuar centrats en el seu segment de mercat, tractar de jugar als dos jocs alhora (disrupció i mercat establert, l'empresa ambidextra) o abraçar de ple la disrupció, per exemple, eliminant el pagament dels missatges SMS davant de l'aparició de WhatsApp.

Per poder avançar, és important plantejar dues preguntes prèvies: Quina és la nostra motivació per respondre? (sobre la base de si la nova opció disruptiva està connectada amb la nostra estratègia prèviament establert o no) i quina serà la nostra habilitat per respondre?, està el nostre equip preparat? y tenen els nostres processos prou flexibilitat per pivotar cap aquest nou model?).

Si la resposta és afirmativa i es vulgui entrar en l'opció disruptiva, el següent pas serà saber com gestionar aquest nou model dual en qui es troben el negoci tradicional i el nou segment disruptiu. Aquí sorgeixen més interrogants. Haurem d'analitzar en detall si existeix o no conflicte entre el nou model de negoci i l'existent (van a segments de mercat diferents?). També serà essencial determinar si existeix o no una relació i possibles avantatges entre els dos models. Si el risc de conflicte és alt i existeix una relació estreta, el més coherent serà preparar una nova estratègia d'integració. Al contrari, si la relació estratègica entre els dos negocis és baixa, encara que existeixi un potencial conflicte de mercat, el més aconsellable serà separar la gestió dels dos models, seguint l'exemple del que va fer al seu dia Nestlé davant del naixement de Nespresso, mantenint-lo separat de la divisió de Nescafé.

En conclusió, el fet que existeixi un 15%, d'empreses catalanes amb projectes d'innovació disruptiva no és ni bo ni dolent en si mateix. El seu valor dependrà de si és el resultat d'exercicis determinats de qüestionament i atreviment estratègic o d'una falta d'aquestes poderoses preguntes que -encara que costi- ens toca fer-nos en la gestió d'empreses.