Fa uns dies, el Tribunal de Cuentas va causar un gran rebombori confirmant el que molts sospitàvem, però que fins ara no s’havia objectivat: el govern central va desviar diversos milers de milions d'euros dels fons Next Generation per pagar pensions principalment durant els darrers mesos de 2024. Ho va fer mitjançant dues modificacions de crèdit que es van justificar com a "necessitats ineludibles" a causa de la pròrroga pressupostària. L'òrgan fiscalitzador, que ha quedat gairebé dividit per la meitat en el seu criteri, considera majoritàriament que els fonaments jurídics "haurien d'haver quedat millor justificats". Sis consellers han subscrit vots particulars que qualifiquen l'operació de mancada de suport legal. Brussel·les, mentrestant, ja ha demanat explicacions, recordant el que a tots plegats ens havia quedat força clar: els Next Generation no es poden destinar a despesa corrent.

Els qui hem viscut el programa Next Generation des de la trinxera empresarial fa anys que intuíem que alguna cosa no encaixava. El periple de cobrar un ajut Next Generation a Espanya ha estat un dels procediments administratius més àrids als quals un industrial es pot sotmetre. Memòries tècniques, justificacions creuades, auditories privades, requisits d'esmena, anades i vingudes amb l'administració autonòmica i l'estatal, terminis que s'allarguen trimestre rere trimestre amb qualsevol excusa: un segell pendent, una factura que es torna a demanar, un criteri d'elegibilitat reinterpretat a posteriori.

La inversió, mentrestant, feta i pagada durant mesos, si no anys. En el cas de la nostra empresa, ens van enviar un total de cinc entitats interlocutores –amb cadascuna vam començar des de zero explicant qui som, què fem, en què consisteix el projecte... i prosseguint amb factures, comprovants i justificants de tota mena. La sensació de filibusterisme, és a dir, d’estar guanyant temps i formant part d’un gran teatre orientat a què l’administració disposés finalment dels diners per pagar, ha estat profunda.

Els qui hem viscut el programa Next Generation des de la trinxera empresarial fa anys que intuíem que alguna cosa no encaixava

Fem números. Deixant de banda programes com el Kit Digital –que donaria per una columna més orientada a reflexionar sobre les fronteres del concepte de malversació de fons públics– el gruix del programa Next Generation entregat a empreses privades s’ha concentrat en els anomenats PERTE: projectes mitjans i grans, transformadors per disseny, executats sobretot per indústries mitjanes i grans. Suposem una d’aquestes iniciatives amb un pressupost de cinc o deu milions d'euros, que és el rang més freqüent a aquesta mena de projectes, i suposem una intensitat d'ajut del 35%. Si es dilata un any el cobrament de la subvenció des de la finalització de l’execució del projecte, estem parlant d’un forat de tresoreria d’entre 1,7 i 3,5 milions d’euros, la qual cosa equivaldria a un mes de tresoreria d’aquesta empresa tipus. Com que no es poden deixar als proveïdors, nòmines i resta de necessitats un mes sense atendre, l’empresa ho haurà de cobrir amb finançament bancari, fet que generarà un tipus d’interès d’entre 100.000 i 200.000 euros per a aquesta empresa tipus. Dit d'una altra manera: l'empresa avança els diners, paga interessos al banc per avançar-los, i l'administració cobra el reemborsament de Brussel·les molt abans de transferir-lo al beneficiari final, generant un cost de centenars de milers d’euros a l’empresa. La diferència temporal és, de facto, un préstec a tipus zero del teixit productiu al Tresor espanyol.

Ara bé, el que l'informe del Tribunal de Comptes revela és quelcom més greu que un simple desfasament de caixa. Mentre les empreses feien cua amb la documentació sota el braç, el govern utilitzava el fals romanent d'aquests mateixos crèdits com a tresoreria per tapar el forat estructural de les pensions. És a dir: els diners europeus destinats a transformar l'aparell productiu espanyol, arribats en resposta a un diagnòstic explícit de fragilitat industrial postpandèmia, quedaven aparcats als comptes de l'Estat per evitar emetre deute públic en un context de tipus alts. Cada mes de retard a pagar a un fabricant de ceràmica, una metal·lúrgica o una química era, traduït al llenguatge del Tresor, un mes en què no calia anar al mercat primari a col·locar bons. La paradoxa és brutal: el programa Next Generation es va dissenyar precisament perquè es va diagnosticar que la indústria europea travessava una situació crítica de competitivitat. La resposta política va ser mobilitzar 750.000 milions a escala europea per apuntalar aquest teixit. Doncs bé: a Espanya no només no ha complert aquesta funció reforçadora –les dades d'inversió productiva industrial continuen estancades a nivells de 2018–, sinó que s'ha convertit literalment en una pedra lligada al peu de les empreses que sí que es van atrevir a invertir, obligades a actuar com a banc de l'Estat a interès zero.

Queda clar que ciutadans i empreses estem sols. No podem comptar amb el suport de l’Estat davant d'una contingència greu

Més enllà de la discussió tècnica sobre si l'operació comptable era legal o si es queda en una "incidència", el que queda clar és que ciutadans i empreses estem sols. No només no podem comptar amb el suport de l’Estat davant d'una contingència greu, sinó que l’Estat està disposat a posar llenya al foc d’una crisi si això li permet retenir un grapat de vots. Prenguem-ne nota.