Ara que estem en plena efervescència dels fitxatges previs a la temporada de futbol, i que hem estat veient com els grans clubs liciten pels millors jugadors, penso que és moment de reflexionar sobre quines persones necessitem a les nostres empreses.

En el passat, Eric Schmidt, exdirector executiu de Google, va assegurar que necessitava fitxar "divos" per a l'empresa. Es referia a perfils com el de Steve Jobs, que potser no saben treballar en equip, però que són apassionats, líders, saben motivar i fixen objectius i reptes que d'altres no es proposen. Tal interès, similar al dels grans noms de futbolistes, xoca amb la tendència general de tenir persones amb la capacitat de treballar en equip.

Però, què és concretament treballar en equip en l'àmbit laboral?

La millor definició que conec és aquella que diu que el treball en equip consisteix a subordinar els interessos i preferències personals a les del grup, amb la condició que l'equip pugui assolir els objectius i metes en el temps fixat i amb els recursos disponibles.

Penso que és una definició magnífica i amb un gran rerefons. Perquè defineix l'equip en funció dels objectius i, el més important, posa en segon pla cada un dels integrants. El grup transcendeix l'individu.

Els millors equips de futbol són aquells en què cada jugador pensa en el grup abans que en la seva carrera, el seu èxit, el seu reconeixement o el seu salari. I paradoxalment, quan hi ha grans equips, els individus destaquen més.

El treball en equip no és avui important, és condició absolutament necessària. La raó és ben simple. El món és cada vegada més complex i els reptes de les empreses necessiten especialistes en diversos àmbits i camps d'especialitat. No es pot tirar endavant una empresa ni liderar un sector sense treballar en equip. És impossible. És necessari que els diferents especialistes o responsables de diferents àrees col·laborin i prenguin decisions més enllà dels seus interessos professionals particulars o departamentals.

És sempre possible? El treball en equip és una qüestió d'experiència? Doncs sí i no. Evidentment, s'aprèn a treballar en equip, però hi ha persones amb qui és impossible aconseguir-ho. Em preguntaven recentment en una entrevista quin era el motiu pel qual hi havia persones així. La resposta és tan simple com demolidora. Perquè són persones sense autoestima.

Sí, sé que sembla una resposta absurda, però no ho és. Les persones sense autoestima pateixen una síndrome de la qual no aconsegueixen desempallegar-se; a més, molts ni tan sols saben que la pateixen: la síndrome de sentir-se permanentment desvalorats, atacats, menyspreats, menyscabats o desautoritzats. La falta d'autoestima produeix una enorme necessitat d'acceptació, d'aplaudiment, d'elogi. D'assegurar-se el reconeixement aliè. I en el treball en equip, precisament, cal tenir la llibertat i la capacitat d'objectar els arguments de qualsevol dels integrants del grup, de qüestionar el que algú proposa, encara que tingui més autoritat funcional o estigui per sobre en la jerarquia. Cal tenir ment oberta, molta flexibilitat i humilitat per treballar en grup i cedir a les opinions alienes. Les persones sense autoestima pateixen quan no se'ls dona la raó, i porten la situació al terreny emocional, amb la qual cosa els raonaments lògics i els arguments no tenen cabuda. És llavors quan el conflicte s'apropia de l'equip.

A l'altra banda, hi ha els grans jugadors d'equip. De tots els models que conec, el meu favorit és el que agrupa les seves capacitats en quatre àrees: ser, fer, saber i conviure. En el ser hi ha l'autoestima; en el fer, hi ha l'acció, la motivació, la iniciativa. En el saber hi ha els coneixements que atorguen les capacitats tècniques. I en el fet de conviure hi ha l'empatia, la capacitat d'escoltar i de comunicar-se amb els altres.

Personalment, prefereixo grans equips que grans individualitats. La meva experiència és que els grans divos, com els que Eric Schmidt buscava reclutar, només acaben donant problemes i les alegries que brinden són efímeres i insubstancials.