A l'extrem sud d'Europa hi ha tres ciutats que no pertanyen al país que les envolta. Una és Gibraltar, un penyal de 34.000 habitants sota bandera britànica a la punta d'Andalusia. Les altres dues són Ceuta i Melilla, amb uns 170.000 habitants en total i enclavades a la costa del Marroc. Espanya reclama la primera i defensa les altres dues. Per la seva banda, el Marroc reclama les dues i no opina sobre la primera. I el Regne Unit conserva la primera i no opina sobre les altres dues. De tant en tant algú proposa un bescanvi, Espanya entrega Ceuta i Melilla al Marroc, Londres entrega Gibraltar a Madrid i tots tornen a casa amb el mapa ordenat. La idea és temptadora però no funciona.

Analitzem els títols de propietat: Gibraltar va caure en mans d'una flota angloholandesa el 1704, durant la guerra de Successió Espanyola. El 1713, en el tractat d'Utrecht, Espanya va cedir al Regne Unit la ciutat, el castell, el port i les fortificacions de Gibraltar a perpetuïtat i sense excepció ni impediment. El text és tan clar com pot ser-ho un text de fa tres segles. Les dues parts que van signar són les mateixes que avui discuteixen. Només va quedar viva una clàusula: si Londres alguna vegada decidís vendre, cedir o alienar el penyal, Espanya tindria preferència per recuperar-lo. És un dret de tempteig, no un dret de reclamació. Madrid no nega la signatura, sosté que la signatura no va tancar la qüestió i afegeix un litigi a part perquè el tractat va cedir la ciutat i el port, però no l'istme de sorra que uneix el penyal amb terra ferma, i sobre aquest istme el Regne Unit va construir després l'aeroport.

Ceuta i Melilla tenen una altra història. Melilla és espanyola des del 1497, cinc anys després de la caiguda de Granada. Ceuta va ser portuguesa des del 1415 i va passar a Espanya el 1580 juntament amb la corona de Portugal; quan Portugal es va separar el 1640, Ceuta va triar quedar-se amb Espanya i el tractat de Lisboa del 1668 ho va confirmar. El Marroc independent d'avui va néixer el 1956, en acabar els protectorats francès i espanyol, però els sultans marroquins existien des de segles abans i van signar amb Espanya diversos tractats sobre els límits d'aquestes places, entre ells el del 1860. El que no existeix és un document en què el Marroc hagi entregat Ceuta o Melilla a Espanya ni un en què hagi reconegut aquesta transferència. És a dir, no hi ha un Utrecht marroquí. Hi ha un reclam sense paper, sostingut en la geografia i en la història, però sense una signatura.

Ni Gibraltar, ni Ceuta, ni Melilla tenen rellotge i ningú està obligat a asseure's a taula

Aquí apareix el primer problema del bescanvi. A Hong Kong la devolució es va tancar perquè hi havia un rellotge. El Regne Unit tenia l'illa a perpetuïtat, però els Nous Territoris, que eren el 90% del sòl, els tenia en arrendament per 99 anys des de 1898. El 1997 vencia aquesta locació i l'illa sola no podia viure sense aigua ni espai. Londres va negociar perquè el calendari l'obligava i perquè al davant tenia la Xina. Ni Gibraltar, ni Ceuta, ni Melilla tenen rellotge i ningú està obligat a asseure's a taula.

El segon problema és que el 2002 els gibraltarenys van votar sobre una proposta de sobirania compartida entre Londres i Madrid, amb 17.900 vots en contra i 187 a favor. Un país que entrega dues ciutats amb 170.000 habitants a canvi d'un penyal la població del qual va rebutjar per aquesta proporció si més no compartir-lo no fa un intercanvi, fa un regal. El Marroc ho guanya tot, el Regne Unit no guanya res i Espanya canvia dues places per un plet amb persones que no la volen. Cap Govern signa això i cap govern britànic té motiu per oferir-ho.

Però l'interessant no està en el bescanvi, sinó en els arguments. Quan Espanya reclama Gibraltar diu que la integritat territorial d'un país està per damunt de la voluntat dels habitants d'un enclavament, perquè si no, qualsevol colònia podria votar la seva pròpia permanència. Quan el Marroc reclama Ceuta i Melilla, Espanya respon que els ceutins i melillencs són espanyols, que voten com a espanyols i que la seva voluntat és el que compta. El Marroc, per la seva banda, sosté sobre Ceuta exactament el que Espanya sosté sobre Gibraltar. Cadascú defensa una plaça amb l'argument que usa per atacar l'altra. Els arguments s'escullen segons la plaça i no segons el principi. Hi ha la ficció del dret internacional, que diu que Gibraltar és un territori per descolonitzar i que Ceuta i Melilla no ho són. La llista de les Nacions Unides no registra reclams aliens, sinó territoris que la potència administradora va notificar com a colònies, Londres va notificar Gibraltar el 1946 i Espanya mai va notificar sobre Ceuta i Melilla, perquè les considera tan espanyoles com Sevilla. La llista diu el que cada Estat va voler dir de si mateix.

El Marroc ho guanya tot, el Regne Unit no guanya res i Espanya canvia dues places per un plet amb persones que no la volen

Hi ha una manera de veure la incomoditat del reclam espanyol sobre Gibraltar sense sortir de la història d'aquest país. El 1863 el regne va signar amb l'Argentina un tractat de reconeixement, pau i amistat pel qual va renunciar per sempre a tota pretensió sobre el territori que havia estat seu durant tres segles. La comparació no és exacta perquè l'Argentina es va fer un Estat per una revolució i una guerra, i Gibraltar va passar d'un rei a un altre per un tractat. Però deixa un problema, Espanya accepta sense dificultat que la seva pròpia signatura va tancar per sempre la qüestió argentina i ningú a Madrid parla de recuperar el Río de la Plata. Sobre Gibraltar sosté que la signatura de 1713, més vella i més clara, no va resoldre res. El que se cedeix per signatura no es perd; s'entrega. Quina de les dues signatures val és una pregunta que Espanya contesta segons la plaça.

I, tanmateix, Espanya va aconseguir el 2026 el que no va obtenir en tres segles, encara que per una altra via. El 15 de juliol de 2026 es va aplicar el tractat entre el Regne Unit i la Unió Europea sobre Gibraltar. Van desaparèixer els controls a la tanca terrestre per la qual creuen cada dia uns 15.000 treballadors. Gibraltar no va entrar a l'espai Schengen ni a la Unió Europea i continua sent territori britànic amb el seu propi govern i la seva pròpia jurisdicció migratòria. Però els controls d'entrada es van traslladar a l'aeroport i al port, i Espanya va assumir aquí els controls Schengen. És a dir, hi ha funcionaris espanyols revisant passaports a l'aeroport construït sobre l'istme que Madrid diu que mai va cedir. Tres segles de reclamació sobirana no van moure una pedra. Un tractat sobre circulació de persones va posar Espanya dins de la porta. El Regne Unit conserva el títol de propietat i Espanya opera la porta.

Aquesta és la lliçó de les tres places, amb una diferència de grau que convé no esborrar. A Gibraltar, Espanya va passar a controlar la frontera exterior d'un territori aliè. A Ceuta i Melilla, Espanya conserva la policia, l'administració, la ciutadania i la defensa, i el Marroc supervisa el que hi ha a l'altra banda, com els passos, les duanes i el comerç del qual les dues ciutats van viure durant dècades, com es va veure cada vegada que Rabat va tancar la frontera. No és el mateix, però apunta en la mateixa direcció. La bandera respon qui mana a dins, però la geografia respon qui decideix i quant costa viure-hi. El bescanvi que ningú signarà pregunta qui és l'amo. La realitat de les tres ciutats respon a una altra cosa, que l'amo fa temps va deixar de ser el que decideix, i que el poder es redistribueix a les fronteres sense el moviment d'una bandera.

Les coses com són.